Cuidar, cadena perpètua
La meva padrina va cuidar sa mare. Ma mare –la seva filla– va cuidar la seva. I ara jo cuid la meva. Segurament, a les vostres famílies, el patró de cures deu ser molt similar, totalment absent d’uns mascles que –tot i defensar que no són masclistes, perquè tenen mares i germanes– no cuiden ni les seves mares ni les seves germanes. Si ets dona, tens unes altíssimes probabilitats d’haver de cuidar en algun moment de la teva vida: si no són els fills, són els nets, i si no són els pares, són els sogres. I a nosaltres, qui ens cuida?
El coneixement empíric demostra que si tens una filla, i en depens, tens més possibilitats d’estar salvada. La família –potser la institució més potent de la nostra societat– t’empeny a fer-ho, tant si vols com si no. El seu aparell s’encarrega de perpetuar i gravar a foc els rols de gènere perquè ni tan sols t’hagin de dir que has de cuidar ni a qui. Simplement, ho fas i saps fer-ho.
Ara bé, si són les dones les que esdevenen objectes de cura i no subjectes que cuiden –en el matrimoni, per exemple– el seu destí és més incert. Una mostra d’això és la dada que llegia l’altre dia: un 24% de les dones que pateixen càncer de mama són abandonades per les seves parelles. Estam condemnades a cuidar i patim el risc de no ser cuidades, encara que ens hi vagi la vida darrere. De fet, també hi ha xifres que demostren que les mares tenen més perill de morir de càncer perquè no es prioritzen a l’hora d’anar al metge.
He dit que jo ara cuid ma mare, però ho faig en altres termes, que no tenen a veure amb ser una persona dependent. Cuid ma mare perquè a ella, de tant de cuidar els altres, a només 52 anys li ve just cuidar-se a si mateixa. No sé a les vostres famílies, però a la meva es compleix aquesta altra dada d’un estudi científic que diu que la prevalença de patir depressió i ansietat en el cas de les dones és del 19% i en el dels homes, del 8%.
Amb totes aquestes dades i fets reals a la mà, una creu que l’Administració pública respondrà en defensa del presumpte estat del benestar. Però no. La sensibilitat per la salut mental i la desigualtat de gènere encara són un miratge, i amb el darrer tomb polític esdevindran un oasi molt llunyà. Les estructures heteropatriarcals continuen anquilosades dins les famílies i les institucions, i fins que no les dinamitem, les cures no deixaran de ser un càstig per a nosaltres ni un privilegi per a ells.
