Cuixart, Colau i els altres

Una bona part de l’independentisme s’ennuega, i no de gust, perquè Jordi Cuixart va sortir en defensa d’Ada Colau al pregó de les Festes de Gràcia. L’independentisme genera també les seves bèsties negres, no en faltaria d’altra, i els comuns en general, i Ada Colau en particular, són una de les significades. Fàcilment haureu tingut ocasió (quan menys t’ho esperes, durant una agradable conversa en una sobretaula d’agost a vorera de mar) de veure com el rostre del vostre interlocutor se sufoca en esmentar la batlessa de Barcelona. Naturalment que qui governa el Cap i Casal pot ser (ha de ser) objecte de crítica, però les reaccions dels independentistes amb Colau són viscerals, de tot o res. I el personatge, i la seva tasca, mereixen més matisos.

Ada Colau no és independentista, això és cert. No passa res si algú no és independentista, per altra banda, o no hauria de passar. En tot cas també ho és, de cert, que ha estat un dels personatges de la primera línia política que més vegades i amb més rotunditat va demanar públicament l’alliberament dels presos polítics, assumint un desgast bastant més gran del que havien d’assumir d’altres que només havien d’impostar la llagrimeta de tant en tant per cobrir l’expedient. Era una demanda que solien formular ella i Pablo Iglesias, davant de la incomprensió -o l’hostilitat- de bastanta gent “d’esquerres”, de la dreta espanyola i de bona part de l’independentisme, que els acusava (pel cap baix) d’hipòcrites. Segurament Cuixart ho té present, això, i per això encara no renuncia a sumar tantes persones com sigui possible (allò que ell anomena “lluites compartides”) en un projecte comú de país. Té raó, però la inèrcia de l’independentisme no tan sols va en sentit contrari a sumar cap suport extern sinó que segueix pel camí de l’enfrontament intern, amb l’única diferència, respecte de la legislatura anterior, que abans era un enfrontament obert i a la vista de tothom, i ara és covat i amb la boca petita. Fins que torni a explotar, com és previsible, entorn de la taula de diàleg o del pretext que sigui. Aquest enfrontament intern continuarà mentre manin els socialistes (contra els quals plantejar escenaris de confrontació “és més difícil”, com reconeix Elisenda Paluzie). Més endavant, l’independentisme tornarà a fingir un simulacre d’unió el dia que mani una dreta espanyola més ultranacionalista que mai, que seria el govern PP i Vox. És un bucle prou elàstic per anar cobrint dècades, i qui dia passa (al poder), ja se sap.

Mentrestant a algú s’han de donar les culpes, i Colau i els comuns ja van bé, perquè a més també els agrada barallar-se amb els independentistes (això els fa sentir “alternatius”). En contra de Colau: unes polítiques culturals erràtiques i el fet que, per mantenir-se al poder, s’hagi associat amb personatges com Manuel Valls, Jaume Collboni o Albert Batlle. A favor: són interessants les seves idees sobre l’organització de l’espai públic, que la fan millor alcaldessa del que ho van ser Joan Clos, Jordi Hereu i, sobretot, Xavier Trias.