Cuixart, sis anys després
Jordi Cuixart ha anunciat que plega després de sis anys a la presidència d’Òmnium, més de la meitat dels quals els ha passat a la presó. La seva decisió és un signe del temps: Cuixart plega quan a Catalunya se li ha estroncat al somriure, i a ell també. La principal lluita compartida que s’observa és la que mantenen els partits independentistes entre ells, dividits fins a l’enemistat. L’objectiu de tornar-ho a fer s’ha dilatat per un temps indefinit i la frase històrica amb què Cuixart es va encarar als seus jutges desencadena més nostàlgia i escepticisme que esgarrifança de crida a l’acció perquè ja no s’emmotlla als nous temps.
L’estiu passat Cuixart va tenir l’ocasió de comprovar personalment que el país que va deixar enrere quan va entrar a la presó no és el que s’ha trobat ara que n’ha sortit, perquè ara hi ha menys ganes d’empatitzar amb tothom i de construir.
Si política és pedagogia, la pedagogia que reben els ciutadans de part de la política institucional és que qualsevol objectiu costa molt i la generositat entre diferents és absent. Aquesta època nova ha arribat a cavall de la repressió i la divisió. El lideratge entusiàstic de Cuixart necessita un altre clima per ajudar a crear i sostenir un gran consens. Ara, per més que la solució política per a Catalunya continuï sent la mateixa, a la llista de prioritats n’han aparegut de noves i urgents, com ara impedir que els que intenten fracturar Catalunya en dues comunitats nacionals se’n surtin.
