El cul de Trump
El millor de tot aquest enrenou amb els aranzels és que se senti sovint la paraula, que com a paraula la trobo especialment bonica, sense que ho pugui argumentar massa més enllà de la seva sonoritat. Encara que si no deixen d’utilitzar-la acabarà per avorrir-nos, tot i que ja sé que el problema menor dels aranzels és que ens avorreixi la paraula. Però ho dic per destensar una mica, que quins nervis, si ara puja la borsa i ara baixa, que si hem de comprar estoc d’iPhones abans no se'n dispari el preu, que si els que han entrat en vigor ara en surten, que si tornen els experts a les ràdios per dir banalitats. Tot plegat és quasi més esgotador que si decidir anar al gimnàs o no. Però parlo dels aranzels com a paraula perquè sona millor que qualsevol dels altres mots o paraulotes que surten de la boca de Donald Trump, aquest narcisista de manual que, juntament amb uns altres quants narcisistes, s’han posat a governar el món i a perdre qualsevol forma. Encara que, ben mirat, no es pot perdre el que no has tingut.
El problema, com sempre, és que anem a remolc de presidents que s’amenacen amb altres països com si visquéssim en una pel·lícula de gàngsters i que parlen com aquells homes recolzats a la barra del bar i les cames obertes sobre el tamboret. "Us ho dic, aquests països ens estan trucant per llepar-me el cul. Es moren per arribar a un pacte. Per favor, per favor, fem un pacte, faré el que sigui", se’n fotia aquesta setmana el president dels EUA davant dels seus devots republicans. Això sí, vestit amb esmòquing per evidenciar allò que l’hàbit no fa el monjo, i que l’elegància pot caminar nua quan es té. No cal ser especialment aprensiva per imaginar-se el fàstic que fa llepar el cul de Trump, literalment i en sentit figurat, però com que de fílies n’hi ha de tots colors, pensem només en el fet que un dels homes més poderosos del món hagi portat les relacions exteriors al nivell d’abusananos, amb aquella prepotència dels que fan bullying per una evident falta d’amor. Caldria recordar-li, per abaixar-li els fums, encara que sigui una comesa inútil, que no és gaire meritori que un home blanc heterosexual sigui ric i poderós, perquè sembla que hagi aconseguit qui sap què quan en realitat sortia amb molts carrils d’avantatge. El supremacisme de l’home blanc es resisteix a desaparèixer i, veient com està tocat de mort, vol morir matant. Un clàssic de l’involucionisme que ens hem de menjar la resta mentre procurem evolucionar.
Però que les formes siguin tan barroeres no vol dir que la intel·ligència sigui limitada, encara que amb els aranzels no quedi clar si hi ha una estratègia, de la mateixa manera que amb tanta testosterona sobre la taula és impossible afirmar que hi hagi un cervell que pensa. El que queda clar és que hi ha ganes de guerra, sigui quina sigui, i que no se’n descarta cap, ni la nuclear, ni la comercial ni la civil ni la religiosa. I és desesperant veure com l’ésser humà ha aconseguit allargar la seva vida al mateix temps que és capaç de mantenir uns valors tan lamentables que tenen com a objectiu, si cal, acabar amb milions de vides. És profundament desagradable veure com un home que es delecta amb les súpliques dels altres, en fa mofa i se sent superior, no activa cap mecanisme democràtic que el faci saltar. És profundament depriment veure que no hi ha límits enlloc i que les regles del joc són tan perverses que ens fan oblidar, a sobre, que països que estan molt pitjor continuen encara més oblidats. El cul de Trump és l’individualisme global. I fa pudor.
