Cultura, escola, país
Crec que la notícia de la setmana és l’inici del nou curs escolar. Uns 160.000 alumnes i 20.000 docents han tornat a les aules en aquest solejat setembre. Caos en la contractació de nous professors, mòbils prohibitsi fracàs dels atacs al català. Aquests serien els principals titulars a la premsa.
Ara bé, aquesta no és tota la història. Perquè malgrat les declaracions pomposes dels polítics de torn, els principals problemes de l’escola segueixen allà, esperant-nos. Fent-se cada dia més grans. Ja sabeu de què parl: de la necessitat de reduir l’absentisme i l’abandonament escolar; de millorar infraestructures obsoletes; de reduir les ràtios; de fomentar el català entre la canalla; de treballar l’educació emocional i la salut mental –el suïcidi és la principal causa de morts entre els adolescents!; de lluitar contra la segregació escolar; de reduir el temps davant les pantalles i… és clar, de millorar els resultats acadèmics.
I cal espavilar. Perquè el darrer informe PISA –que avalua el rendiment escolar arreu del món– és esfereïdor: l’alumnat espanyol ha obtingut el pitjor resultat de la seva història. Ara bé, quan parlam de “millorar els resultats acadèmics” hem de tenir clar de què parlam. A tots ens ve al cap la comprensió lectora, la lògica i els càlculs matemàtics… però això no pot ser tot. No. Perquè l’educació va molt més enllà, i ha de servir també per obrir ments i entendre el món que ens rodeja. De formar ciutadans lliures i compromesos… En definitiva, de tenir això que diuen “cultura general”.
En aquest sentit, un recent estudi de la UIB ha evidenciat que el coneixement dels alumnes balears del seu entorn és limitadíssim. Els investigadors ho relacionen amb la poca atenció que els llibres de text dediquen a mostrar la realitat de l'arxipèlag. I la veritat és que tenen raó. Sabíeu que els manuals d’història a l’ESO dediquen, en els millors dels casos, deu pàgines a la història i la geografia de l’illa?
Segons els estudiosos, el coneixement acadèmic –els coneixements estàndards sobre els llocs més comuns de la geografia insular apresos a l’escola, per exemple– i el coneixement etnocèntric –que inclou els espais coneguts per l’experiència vital dels infants– no van de la mà, fet que impedeix un aprenentatge significatiu, que és el pilar fonamental de la filosofia educativa a l’estat espanyol.
Amb altres paraules: l’alumnat desconeix la seva realitat més propera. No han visitat mai la Serra, no han torrat botifarró per Sant Antoni i viuen a Tiktok. Tot això porta a l’existència d’un gruix de gent que, si bé són administrativament balears, vivencialment ho són ben poc o gens. En el seu imaginari, cada una de les illes tan sols és un no-lloc on es desenvolupen les seves vides.
Això és molt perillós. Si volem una societat sana, l’escola –i la societat– ha de posar-hi remei. Així, fan falta activitats fora de l’aula –sortides i treball de camp– que ajudin els infants a comprendre els processos i els fenòmens relacionats amb la geografia física, social, econòmica i política insular. A més, necessitam materials didàctics i uns temaris adequats a la nostra realitat.
El Govern de les Illes Balears té la capacitat d’elaborar un temari propi, però no ho fa. Al final, els llibres de text són calcats als de Múrcia, Galícia o Castella-la Manxa. Un desgavell que allunya l’alumnat de la seva realitat més propera. Segons els capitosts de la Conselleria d’Educació, això és així perquè conèixer la realitat de Mallorca “ha de ser una cosa transversal”, és a dir, de totes les assignatures. O perquè és el professor el que ha d’elaborar el seu propi material, si pot ser, digital. A més, et diran que s’ofereixen activitats complementàries a les escoles com excursions i tallers. Sigui com sigui, entre uns i altres, la feina per fer. I com sempre, tot acaba depenent de la bona voluntat d’uns docents sobrecarregats de feina que, a més, estan molt poc formats en la història, cultura, societat i geografia de les Illes.
El resultat de tot plegat és penós. Explicam el clima de l’Amazones o l’edat mitjana, parlam de grans científics i dels autors de la literatura contemporània. I en paral·lel, l’alumnat acaba l’ESO i el Batxillerat sense haver trepitjat el Castell d’Alaró, haver sentit parlar de Carme Riera o José Carlos Llop i sense saber que aquí també es fa ciència (recordem, per exemple, que la física Alicia Sintes o el biòleg Jaume Flexas són referents en l'àmbit mundial en els seus camps).
Davant tot això, em ve al cap una frase de l’escriptor Amin Maalouf: “Per poder prendre decisions amb coneixement de causa (…), un ciutadà necessita conèixer en profunditat i de manera subtil el món que l'envolta. Donar per bona la ignorància és renunciar a la democràcia, és reduir-la a un simulacre.” Potser ens volen ignorants? Tinc les meves sospites… Amics, és l’hora de treure la nostra cultura de l’anècdota pedagògica i fer-la entrar de ple dins els centres educatius. Ens hi atrevirem?