Una cultura fragmentada
La cultura constitueix un conjunt de valors i béns, materials i immaterials, que una societat construeix al llarg del temps, de manera que esdevé el sediment de la tradició i els costums. Si recorrem al significat etimològic, podríem dir que la cultura és tot allò que un grup social determinat conrea any rere any. Actualment, sobretot durant aquests mesos d’aïllament social, s’ha posat de manifest que és un valor no només social, sinó també personal. Així doncs, la cultura, en sentit ampli, no és un mer passatemps, sinó que és una necessitat per al benestar de les persones. D’altra banda, la cultura, en tant que és un fet social, també té un fort component polític, car és un afer públic que fa referència a una comunitat determinada. No és estrany, doncs, que qualsevol procés de colonització vagi acompanyat, ineluctablement, de l’aculturació de la societat sotmesa.
Una mostra clara de la importància que té la cultura com a fet politicosocial són els esforços que històricament l’espanyolisme ha invertit a atacar qualsevol expressió cultural no castellana i, concretament, a fragmentar els diferents territoris del domini lingüístic català. Per això mateix, qualsevol política orientada a defensar la cultura i la llengua pròpies ha de tenir en compte el conjunt de territoris que configuren el domini lingüístic català. Una fita clau en aquest sentit fou la Declaració de Palma, signada a 20 de febrer de 2017 per la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes Balears.
Mitjançant aquesta declaració, els diferents governs autonòmics es comprometien a consolidar un mercat cultural comú entre les tres comunitats autònomes –que s’hauria d’ampliar amb la resta de territoris de parla catalana– per tal de “garantir la viabilitat dels projectes dels creadors i les indústries culturals balears, catalanes i valencianes, i fomentar l’ampliació i l’interès dels públics”. Tot això, doncs, hauria de garantir la creació d’un teixit cultural sòlid i compartit. No obstant això, sembla que els acords d’aquesta declaració no s’han assolit o, si més no, els resultats no són prou visibles. I, probablement, l’exemple més clar de tot això és que el projecte Barnasants, que abasta el conjunt del domini lingüístic català, ha estat exclòs de les ajudes per a fires i festes de l’Institut d’Estudis Baleàrics, com recollia aquest mitjà el passat 23 de gener.
És cert que la Declaració de Palma es va signar fa gairebé quatre anys, quan tant la Conselleria de Cultura com l’Institut d’Estudis Baleàrics eren en mans d’uns altres responsables. Amb tot, es tracta d’un acord que, pel que sembla, encara és vigent, per tant, el canvi de responsables polítics no hauria de suposar cap impediment. Tanmateix, se’m fa difícil pensar com es vol fomentar un mercat cultural compartit amb el conjunt de la catalanofonia si no ajudam els pocs projectes que tenen una perspectiva de conjunt. En aquest sentit, el Barnasants és una entitat que des de fa anys es dedica a promoure la cançó d’autor arreu dels territoris de parla catalana, la qual cosa també implica la promoció de músics illencs com Maria del Mar Bonet, Guiem Soldevila, Clara Fiol, Marcel Pich o Maria José Cardona, entre d’altres.
El pitjor de tot, emperò, no és que s’hagi deixat fora dels ajuts un projecte que abasta tot el domini lingüístic o que, fins i tot, no aparegui –per error– en la resolució definitiva que es publicà al BOIB a 29 de desembre de 2020. El pitjor de tot és que en les subvencions esmentades no hi ha cap punt que valori els aspectes lingüístics, cap ni un. Es valora la programació, el programa professional, el potencial de projecció exterior, la digitalització, l’antiguitat, les xarxes de col·laboració, la igualtat de gènere, el retorn social, l’estructura organitzativa i que es facin activitats relacionades amb Formentera. En canvi, no es té en compte si els projectes fomenten la llengua pròpia o no: tant és si canten en català o en guaraní.
Un fet realment curiós si tenim en compte que l’Institut d’Estudis Baleàrics “té com a fins generals els relacionats amb l’ensenyament i la normalització lingüística de la llengua catalana, la promoció de la cultura de les Illes Balears i la seva projecció exterior”, segons s’indica a la convocatòria dels ajuts esmentats. Tot això ens condueix, una vegada més, a la qüestió de sempre: quin és el compromís real de l’Administració balear amb la nostra llengua?
No sé si l’Executiu d’Armengol ha comprat el relat de l’espanyolisme o si simplement vol evitar abordar els temes de llengua per por de la ultradreta. El que és clar és que tan sols podrem aturar aquesta situació de substitució lingüística –que cada cop s’agreuja més– si l’Administració assumeix un rol actiu en el procés de normalització de la llengua, d’acord amb el que disposa la llei de Normalització Lingüística. I, sobretot, fora bo de no tudar les poques oportunitats que tenim per a enfortir el mercat cultural compartit arreu del domini lingüístic.