La cultura perquè sí
A partir del 24 de maig, si no hi ha res de nou, l’aforament dels equipaments culturals s’ampliarà fins al 70% a Catalunya. Els percentatges són una eina utilíssima per dissimular les abstraccions: sota un vernís de concreció matemàtica, ens mantenen a una distància prudencial de la magnitud de la tragèdia, que diria Monzó. Els percentatges són tan mal·leables com les estadístiques si parlem d’impactes i de titulars; el contrapunt que cal per trencar amb l’eterna dicotomia entre les ciències exactes i els dos-i-dos-són-ves-a-saber-què de les humanitats. Fins a l’any passat, els percentatges ens remetien a l’atur juvenil, a les probabilitats d’emmalaltir dels fumadors habituals, a les segones rebaixes i les primeres, a la presència de cacau necessària per considerar saludable aquella xocolata. Com a molt, els percentatges ens orientaven també en relació amb les begudes alcohòliques, els productes light, els divorcis i les possibilitats de morir en un accident d’avió. L’any passat, però —l’any que vàrem viure perillosament–, els percentatges es varen instal·lar a la nostra quotidianitat amb una insistència només equiparable a l’ambigüitat del seu abast real. Fa un any i mig que vivim entre mascaretes i percentatges.
Quan els percentatges que ens envolten fluctuen dintre d’uns paràmetres d’abstracció, ens sentim confusos, desorientats, perquè és difícil aferrar-se als intangibles disfressats d’estadística. Els Amics de les Arts tenen una cançó breu que, en la línia dels jocs conceptuals a què ens tenen avesats, traça un paral·lelisme entre els afectes sentimentals i els moviments borsaris. La cançó es titula 36% i gosa fer una cosa tan insòlita i aparentment antiromàntica com posar una xifra ben precisa a l’amor que se sent cap a la parella —"t’estimo un 36%"—; una xifra gens impactant, d’entrada, però increïblement elevada si tenim en compte que dins del 100% hi han d’entrar tota la resta de vincles afectius. I, tanmateix —siguem honestos—, ¿qui se sentiria aclaparat per una declaració del 36% del còmput d’amor total? Amb un 36% ni tan sols es considera xocolata negra, al capdavall; un 36% no justifica anar de compres. Els percentatges tenen aquestes coses.
El 70% d’aforament als espais culturals catalans és una bona notícia si valorem que venim d’un 50%, i abans d’això del 30%, i abans d’això del 0%. Com en tantes altres situacions, la tristor i l’alegria són relatives, nascudes de la comparació i del balanç, d’unes emocions coherents amb la "nova normalitat" que ens hem creat nombre rere nombre, tant per cent rere tant per cent. Un 70% d’aforament als equipaments culturals de Catalunya és una dada positiva o, com a mínim, l’aperitiu anhelat abans de la bona nova definitiva. A València, per exemple, varen anunciar que amb la desescalada s’optaria per un 75% d’aforament en aquests mateixos espais: per què un 75% i no un 70%, o viceversa? Doncs perquè sí, només perquè sí; perquè la resposta que s’hauria de prohibir als progenitors amb fills curiosos –perquè sí, filla, perquè sí!– s’ha infiltrat subtilment en els nostres cervells com un virus: quan hi ha moltes preguntes i poques respostes, el perquè sí ja ens va bé.
La cultura –i per extensió el sector cultural– sempre té la capacitat de despertar una barreja d’antipatia, llàstima, ràbia i indiferència entre els qui no l’estimen gens, els quals han sabut consolidar –i promoure– un elaborat cadàver exquisit de tòpics i prejudicis amb una finalitat primordial: elevar la cultura a la categoria de hobby refinat, de passió sense ànim de lucre, de frivolitat burgesa, de falsa bohèmia, de carn de subvencions, etcètera. El sector cultural és contraposat constantment a les indústries que sí que es consideren útils, productives, necessàries –l’hostaleria, la construcció, els serveis, el comerç–, i com a resultat obté poca cosa més que paraules encoratjadores, gestos buits, simbologia estèril.
Així, el 70% se celebra de la manera com se celebren les felicitacions de qui ha guanyat l’accèssit del jurat –escolta, pitjor seria res!–; amb la resignació de qui és conscient que, si protesta, encara li diran que és un desagraït; amb el complex d’inferioritat inherent als qui es dediquen a crear aquella màgia que Blanche reclama a Stanley a Un tramvia anomenat desig. El 70% és motiu d’eufòria si ens centrem en el present i fem un esforç per oblidar que, tanmateix, la cultura –i els percentatges que l’envolten en èpoques de crisi i d’esplendor– és relegada sempre a la categoria de germà petit aviciat i ploramiques a qui de tant en tant cal donar alguna ditada de mel. O de xocolata. Del 70%.
Laura Gost és escriptora