Els anys de la dictadura de Primo de Rivera els poders de l'Estat varen impulsar nombroses mesures clarament repressives i perjudicials per a la cultura d'expressió catalana. Al Principat, on a partir del 1907 –des de la Diputació de Barcelona– i sobretot del 1914 –amb la Mancomunitat– ja s'havia iniciat un procés de suport institucional a la cultura del país, foren suprimits o neutralitzats els organismes culturals que havien estat creats per la Mancomunitat, i també fou prohibit l'ensenyament en català i l'ús de l'idioma del país en els àmbits oficials i públics. A les Balears, les actuacions negatives de la dictadura varen ser molt inferiors, perquè en realitat no foren necessàries, ja que la Diputació provincial illenca encara no havia fet absolutament res per alterar la situació de monopoli que la llengua i la cultura castellanes tenien en l'àmbit oficial i a l'administració i l'escola. Tot i així, l'Associació per la Cultura de Mallorca també en va ser víctima, de la dictadura. El seu funcionament va haver de ser forçosament escàs i ocult. I va patir la prohibició d'algunes de les seves activitats, en concret d'un cicle de conferències que ja estava programat i anunciat.
Davant la repressió de la dictadura, què varen fer els ciutadans de Catalunya? Es va produir una reacció espontània d'afirmació de la cultura pròpia mitjançant l'increment de la seva demanda. Els menestrals, els professionals liberals, les classes mitjanes, els obrers més qualificats, varen oposar-se a les mesures dictatorials fent allò que estava en les seves mans: compraren i llegiren més premsa i més llibres en català que els anys anteriors. Una actitud més activa de suport a la cultura per a contraatacar l'hostilitat dels poders públics i per a neutralitzar els efectes de les seves polítiques contràries a la llengua i la cultura catalanes. Aquesta posició civil de resistència va facilitar que en arribar la Segona República, quan altra vegada es tornaren a crear institucions polítiques favorables a la llengua i la cultura pròpies, hi pogués haver un període de considerable esplendor cultural, tant de caràcter creatiu com en l'àmbit de la difusió i del consum.
La dècada de 1960 igualment hi va haver, arreu dels Països Catalans, un moment cultural fundacional que va aconseguir la complicitat d'aquells ciutadans i col·lectius que ja volien superar el franquisme impulsant una alternativa democràtica i de país. L'animadversió de la dictadura va ser contrarestada amb l'adhesió dels sectors de consciència democràtica, sobretot el jovent, a les noves manifestacions culturals que s'anaren originant a un ritme prou intens. Les editorials i revistes que es crearen, els grups de teatre que varen aparèixer, l'increment dels productes culturals diversos en català, el fenomen de la Nova Cançó, els llibres destinats a promoure l'autoconeixement de la realitat més pròxima, varen aconseguir connectar amb el jovent i amb els sectors cultes més liberals de l'època. L'adhesió personal a la cultura va ser una manera de contrarestar els efectes negatius que les decisions polítiques produïen.
Aquests darrers anys, a les Balears –ara en el marc d'una democràcia parlamentària i d'un autogovern formal– s'ha produït una situació equivalent a la de les dues etapes abans assenyalades. El govern Bauzá i els seus satèl·lits han estat desenvolupant un governament que inclou un total menyspreu i una bel·ligerant animadversió per a la cultura en general i per a la que s'expressa en llengua catalana en particular. El món de les publicacions periòdiques i del llibre, de les arts escèniques i de la creació audiovisual, de les entitats cíviques i de les indústries culturals, de les manifestacions musicals d'arrel tradicional i de les xarxes de distribució i difusió comercial dels productes culturals, no han comptat, o hi han comptat molt escassament, amb un suport institucional tangible, per exemple oferint-los plataformes públiques i recursos econòmics suficients. Fins i tot no han tengut aquella mena de gestos de complicitat institucional que no costen ni un euro i que consisteixen a posar en valor des dels poders públics la creació artística i la conveniència de l'adhesió dels ciutadans a les obres dels qui la produeixen i la difonen. En definitiva, la presentació de la cultura com un element que enriqueix la societat i com un recurs que pot donar als ciutadans la capacitat d'aprofitar millor les oportunitats que els vagin sortint a camí. I, a més a més, un mitjà creador de cohesió social, de consciència de pertinença i de reforçament de la identitat.
La combinació d'uns governs hostils a la cultura amb una crisi econòmica que ha justificat la minimització dels pressupostos públics que hi són dedicats, han determinat la precarietat extrema, o el relaxament en les seves activitats, o fins i tot la desaparició definitiva, de molts d'agents del sector cultural. Quantes són les editorials, les empreses culturals, les publicacions o els grups teatrals que han deixat d'estar operatius? En quin nombre s'han reduït les produccions teatrals, o les audiovisuals, o les exposicions, o els títols publicats, o les capçaleres de les publicacions periòdiques?
Afortunadament la voluntat de creativitat és autònoma de les polítiques públiques. Té la capacitat de manifestar-se fins i tot en els temps més adversos. I així ha succeït a les Balears els darrers anys. És admirable que hi hagi hagut tants de creadors –individuals o col·lectius– que s'hagin sobreposat, amb voluntarisme i amb tossuderia, a les decisions de tot ordre que constantment els han anat posant pals a les rodes.
I ara la pregunta: s'ha produït a les Balears una reacció d'afirmació cultural, concretada en més demanda i en més consum –de llibres, de representacions teatrals, de concerts, de diaris i revistes en català...–, que hagi pretès contrarestar i compensar els efectes de l'hostilitat governamental en contra de la cultura d'expressió catalana? ¿Els sectors culturitzats de les classes mitjanes que fa poc més d'un any tan massivament es manifestaren per un determinat model d'escola i per una manera diferent de governança han entès que sense el seu suport personal i continuat a la normalització de la llengua i la cultura del país tot plegat pot acabar essent un episodi col·lectiu puntual, certament meritori, escassament productiu amb vista a la gestació del canvi profund que previsiblement desitgen?
Les dues preguntes són una invitació a dur a terme una reflexió personalitzada.