Cosmeticorèxia: cures que no curen

Sovint portem a dins un petit Peter Pan que ens retorna a la infància en moments dolorosos, quan volem tancar els ulls, oblidar el present i reviure l’època mítica de la innocència infantil. El no voler créixer és una síndrome que pot esdevenir patològica si es manté de forma estable al llarg del temps. Molt menys coneguda és la síndrome de Wendy, la noia de 12 anys que acompanyava Peter Pan al país de Mai Més. Aquest tret de la personalitat consisteix, al contrari que el del seu amic, en créixer massa ràpid, assumir rols de dona sense tenir temps de gaudir dels jocs, els riures, els aprenentatges que la infantesa procura. D’entrada, no crec que hi hagi cap mare o pare que vulgui sotmetre les seves filles a aquesta greu renúncia, que esdevé irrecuperable. ¿Volem que les nostres filles siguin grans abans de temps? Segur que no i, no obstant, és el que estem permetent i fins i tot promovent, col·lectivament.

Part de la culpa la tenen les paraules amb què anomenem els fets. Dir skincare o “cura de la pell” no evoca el mateix que “venda cosmètica per interessos econòmics”. Parlar de “productes per a un cos sa i saludable” no suscita el mateix que dir cosmeticorèxia o “addicció a la compra de cosmètics antiedat”. Estic parlant de la nova onada de màrqueting, promocionada sobretot per les influencers a les xarxes socials, que introdueix productes per a dones cada cop més joves. I ho està aconseguint: hi ha dades que es troben noies des dels 10 anys fent cua a les consultes dermatològiques per problemes detectats a conseqüència d’utilitzar cremes i altres actius antiedat que no els pertoquen.

L’hospital pediàtric Sant Joan de Déu de Barcelona és un dels primers a alertar sobre aquesta greu situació. La preadolescència i adolescència són èpoques especialment fràgils pel que fa a l’autoestima, la validació externa i la necessitat de ser “com les altres”. El grup d’amigues esdevé el més important a la vida i cap noia vol ser diferent per poder ser acceptada. Si l’ideal de perfecció requereix sotmetre’s a rutines físiques, alimentàries i estètiques, la jove ho farà amb la mateixa ferma voluntat que un soldat al front de guerra, ignorant el seu fatal destí. Amb la qual cosa el problema ja no afectarà “només” la pell o el cos, sinó que iniciarà un deteriorament de la salut mental. Ansietat, conductes alimentàries patològiques, obsessió per la bellesa, depressió. Els riscos de trastorns físics i psicològics es retroalimenten i dibuixen una perspectiva estremidora.

Els països nòrdics estan començant a posar-hi límits. A Suècia, una de les grans cadenes de farmàcia, Apotek Hjärtat, amb més de 400 establiments al país, ha decidit prohibir la venda de cremes, cosmètics i altres productes de suposada cura de la pell a menors de 15 anys.

Cal també un enfocament psicològic i social per tal que siguem capaços de desconstruir aquest mandat de bellesa i perfecció física tan introjectat a la vida de les dones des que naixem. El professor Bernat Castany i jo mateixa hem analitzat a Obedecedario patriarcal: estrategias para la desobediencia els mandats inconscients que dones i homes rebem des que arribem al món. Són ordres tan incorporades a les nostres vides que sovint pensem que formen part de la nostra personalitat. Però han estat modelades i orientades socialment, i constitueixen una font de manipulació col·lectiva. La tirania de la bellesa és un dels aspectes més substantius de l’expectativa del que ha de ser una dona: és a la base de tota socialització femenina. No ho és, en canvi, l’amor pel saber, pel desenvolupament intel·lectual o l’espiritual. Tot i que els cànons de bellesa han anat canviant amb els segles, el seu poder no ha minvat i, en aquests moments, esclaten amb tota la seva força a través de la influència massiva de les xarxes socials. Podem canviar-ho, però sent molt conscients de les estratègies que ens permetran desmuntar aquest edifici de submissió construït segle rere segle.

Finalment, crec que cal un canvi de vocabulari. El lingüista George Lakoff explica que els noms dels conceptes evoquen marcs cognitius que fan que hi siguem més o menys sensibles. La paraula cura evoca benestar, caliu, salut… Si volem noies lliures, denunciem les cures que no curen i substituïm els termes positius per altres que mostrin el dany que poden patir. Reservem la cura per a la veritable felicitat, la de ser infants en creixement, en trànsit des del regne dels somnis, i gaudim del plaer físic i intel·lectual que la vida ens depari.