Fi de curs

Setmana política amb la síndrome de cotxe escombra que té finals de juliol. L’actualitat s’accelera per tancar temes, ja sigui a Barcelona, Madrid o Salamanca, com si la previsió d’uns dies de vacances hagués de canviar gaire la perspectiva de la tornada quan s’estreni llibreta.

Pedro Sánchez ha defensat la seva operació renove, amb la qual intenta, impertorbable, que el canvi de cares al seu govern i la vacunació massiva li permetin obrir una nova etapa més enllà de la duresa de la gestió de la pandèmia i el molest plet català. La Moncloa havia decidit que el curs havia d’acabar mediàticament amb la fotografia conjunta de tots els presidents autonòmics i el cap de l’Estat. Una fotografia cortesia del pragmàtic Iñigo Urkullu, que un cop més ha bescanviat la foto per noves recaptacions directes per a la hisenda basca. La llei immutable de la política espanyola és que els bascos sempre guanyen i que ningú té el mal gust de recordar-los el fracàs de tants anys de terrorisme.

El canvi de govern i la fotografia de família pretenen desplaçar la carpeta catalana del centre del debat polític espanyol un cop s’ha indultat els presos. La Comissió Bilateral de la setmana vinent i la taula de negociació del setembre seran el veritable termòmetre sobre si els indults són l’inici o el final de la política de Sánchez respecte a Catalunya. Tot sembla indicar que avui l’estratègia socialista passa únicament per la desinflamació i la negociació del sistema de finançament que lideren València i les Balears. Les grans reformes haurien d’implicar una oposició que ara mateix només promou la bronca amb el govern amb l’aspiració de distreure del processament de l’exministre de l’Interior i els seus homes per l’espionatge a l’extresorer del partit.

Aval avalat

A Catalunya la setmana ha acabat amb l’aprovació del fons complementari de riscos per donar suport als 34 excàrrecs de la Generalitat encausats pel Tribunal de Comptes per l’acció exterior de la Generalitat entre el 2011 i el 2017. L’aval ha servit per reiniciar la competició de Ciutadans i Vox per veure qui és més ràpid i intens presentant querelles contra els servidors públics, malgrat l’opinió del Consell de Garanties Estatutàries i l’àmplia majoria parlamentària obtinguda.

Pel camí ha quedat en evidència el trencament del sistema financer amb un dels seus principals clients a Catalunya, la Generalitat. La por a l’actuació judicial sumada a les pressions periodístiques i polítiques seria la raó de la inacció d’unes entitats que van trencar pràcticament la relació amb el Govern l’any 2017. Una relació institucional que no es va recuperar durant la presidència de Torra, malgrat haver-se produït moviments empresarials de gran magnitud, com la fusió de CaixaBank i Bankia.

El pas endavant per avalar els servidors públics l’ha fet l’Institut Català de Finances, que durant anys ha intentat blindar el seu funcionament amb l’esperança d’obtenir una fitxa bancària que és molt optimista pensar que es pugui obtenir amb l’oposició política del govern i el regulador espanyols.

Davant la impossibilitat d’obtenir l’aval financer, el president de la Generalitat i el conseller d’Economia van decidir posar l’ICF d’aval d’una operació que ha portat el consell de l’entitat al límit i exigirà la renovació de l’òrgan i, no es pot descartar, del seu conseller delegat.

La postguerra

El final de curs trigarà més a arribar per als treballadors sanitaris, que han vist com la cinquena onada els desbordava. Al llindar de la resistència, sembla que s’estabilitza de la mateixa manera que l’economia comença a mostrar símptomes consistents de recuperació. Les dades optimistes sobre creixement coincideixen també amb la fragilitat de molts, tot i que la bona implementació de les mesures dels ERTO i la resta de l’escut social han evitat una veritable catàstrofe.

L’agost arriba aquest any en un entorn d’esgotament general pels efectes d’un pandèmia que s’allarga, que ens ha fet viure en una alerta permanent, que ens ha robat expectatives i il·lusions i ens ha posat davant de la nostra fragilitat. Una incertesa consubstancial, que mai no hauríem de perdre de vista, però que preferim ignorar.

El nostre entorn està ple de persones cansades, entristides, que han fet front a dificultats econòmiques o a la mort de persones estimades, a la soledat i a l’angoixa, a jornades de feina maratonianes. A poc a poc anem sortint del pou. Durant uns dies, sense rellotge, al mar, sense tantes hores de mascareta i gel podrem fer un parèntesi cadascú a la nostra manera. Estimats lectors, felices i merescudes vacances. Ens retrobem d’aquí unes setmanes amb les piles carregades per continuar fent la millor feina del món.