Fi d’any. El somriure a 1927

Article de Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967) signat ‘M’, inicial del seu pseudònim Myself, a l’espai “La plana dels dijous” del diari La Publicitat (30-XII-1926). Acudit gràfic de Ferran Bosch Tortajada Bosch (Vila-real, Plana Baixa, 1908-Illa de Key West, Florida, 1987) a L’Esquella de la Torratxa (3-I-1930).

D'aquí a poques hores acabarà l’any 1926... i començarà el 1927. Mai ha fallat. Darrere d'un any n'ha vingut un altre. Cert que no tothom ho ha vist, però fins ara sempre han restat prou testimonis per a conferir a la Humanitat una confiança absoluta en la successió dels anys. Diuen que un cop, quan l’any mil s'atansava, la gent va esverar-se i va creure que la fi del món havia de coincidir amb la fi del milenar. Però ocorre en primer lloc que aquest cèlebre pànic sembla més llegendari que no històric. En parlen els poetes, però en arxius no se'n troba cap rastre. En Guimerà en va fer una magnífica poesia, però els erudits no han pogut fer-ne res. Tot inclina a creure que la Humanitat sempre ha vist acabar els anys amb la certitud que el món seguiria giravoltant pels espais siderals carregat amb totes les seves dolors i esperances. Però tot i aquesta confiança, tot i saber que les divisions que l'home faci del temps no són sinó entreteniments arbitraris, pocs de nosaltres sabem passar d'un any a l'altre sense un petit calfred, sense un minut de reflexió filosòfica. Rient, rient, com aquell que fa una puerilitat, procurem esperar desperts que toquin les dotze batallades i després d'escoltar-les vibrar en silenci exclamem amb una mal dissimulada emoció: “Té! Ja som a l'any nou. Veurem quin pa s'hi dona...”. I en el fons del fons hi ha en nosaltres una esperança que el pa que s'hi donarà serà millor, més abundant i més gustós que el de l’any que acaba d'anar-se'n. No ho confessaríem, és clar. Ens avergonyiria de publicar la nostra fe en una vida més amable... Ens demanaríem en què ens fonamentem per a creure que l'any que comença ha d'ésser millor que no ha estat el que acaba; ens ho demanaríem i no sabríem què dir... Fet i fet, hauríem de confessar que l'única base del nostre optimisme era el nostre desig... I bé: què hi fa? L'essencial és creure que els mals passats no es repetiran, i que les dolçors que fins ara ens han estat negades, ens inundaran en l’any nou. Per molt forts que ens imaginem, per molt ben casats que ens imaginem ésser amb el pessimisme, el cert és que no podríem viure gaire temps sense esperança. Sembla que la llei de la humanitat sigui de viure submergida dins una perpètua il·lusió. Tothom espera, tothom somnia. Que la realitat escombra sovint les nostres il·lusions? Sí, les escombra; però les deixa prou a prop encara perquè puguem veure-les i tornem de pressa a enamorar-nos-en.