D’embellir-se i envellir

Vaig anar a parar a una agència d’actors de Madrid gairebé per casualitat ara fa 25 anys. Allà, la representant va elogiar la meva imatge (de jove, tot fa bonic), però em va deixar anar un “llàstima que tinguis el llavi superior tan fi”. Aquella frase es va convertir en la llavor del malestar estètic. Si fos ara, m’hauria dit que això s’arregla fàcilment. Àcid hialurònic per ser més desitjable —que és molt millor tenir els llavis rebufats que tenir-los fins— i avall. És fàcil començar a odiar el propi cos. I si ets dona, encara més. Ara que a tot arreu i a tota hora és 8 de març, em pregunto què passaria si a TV3, a més de fer el dia que els homes apareixen menys, fessin “el dia sense maquillatge i perruqueria”. La normalitat feta escàndol, feta excepció. Us ho imagineu? La revolució. Que no se’m malinterpreti, arreglar-se està bé. Odiar-se el cos, no. 

Tenim por de ser com som. Del cos “imperfecte”. Del cos que es fa vell. I fem de l’art de dissimular una forma de viure. I, massa sovint, de perdre el temps. En una entrevista en un late show, l’actriu Emma Thompson explica que va començar a odiar el seu cos quan tenia 14 anys. Tota la vida odiant el cos que ens acull. El cos que som. Quin sentit té jutjar tan severament un cos? Com és que ens sembla que “les regles de la bellesa” són tan estrictes i tenen tant de valor? Ursula K. Le Guin parla en aquestes termes sobre la bellesa, sobre el cos, en un assaig inclòs a L’onada a la ment  (Raig Verd, 2022): Gossos, gats i ballarins (un text molt adient, tant per contingut com per estil, per treballar la comprensió lectora als instituts). La bellesa té unes regles. És un joc, diu Le Guin. Les persones sempre hem jugat a decorar-nos. Ha estat una activitat comuna, a tot arreu i en tots els temps. “Decorar-se” és la part divertida del joc. Però caure en els paranys de la tirania de la bellesa és perillós. Tot s’enterboleix en el moment en què les regles de la bellesa deixen de ser un joc i comencen a generar insatisfacció. Perquè n’hi ha que s’aprofiten d’això. N’hi ha que es fan d’or, amb aquest joc. La indústria de la cosmètica i l’estètica se sofistica cada cop més: de les rutines de skincare que tenen tants passos que cal prendre apunts per fer-les bé, als assecadors-modeladors de cabells que fan que l’oli d’oliva verge sembli tirat de preu. 

Els ideals de bellesa de la indústria de l’espectacle, que ara s’estenen a les xarxes socials, marquen les regles del joc. Les xarxes difonen —i afegeixen tot tipus de filtres a— aquests ideals: l’autoodi corporal s’inocula a totes les franges d’edat (i, sí, hi ha dissidència, però és més aviat residual). Si els trastorns de conducta alimentària entre la gent jove augmenten exponencialment, l’addicció als tractaments per dissimular que envellim, també. La tirania de la tibantor. Les cares mig inexpressives em provoquen una sensació d’estranyesa inquietant. Per explicar la impressió que li produïen les nines i les figures de cera, Freud va encunyar el terme Das Unheimliche (allò pertorbador). La carn modificada amb bòtox, àcid hialurònic, bisturí o silicona fa cossos estàtics, irreals. En part, s’entén. S’entén molt bé. La pressió estètica (estàtica) sí que és real. I més quan a la teva professió has de donar la cara. Quan dones la cara als mitjans —que ara inclouen les xarxes— i aquesta cara es fa gran, sovint el preu a pagar és deixar de ser qui ets. Deixar de tenir la cara que en realitat tens. Tenir un cos estàtic. Intentar aturar el temps.

Ens costa acceptar que ens fem vells. Ens espanta la manera de fer —implacable— de la Natura. Arriba un dia que mirar-se al mirall és patir una crisi d’identitat. No et reconeixes. No del tot. Soc jo, aquesta dona que perd la cintura? Soc aquesta cara que s’arruga lentament? No ens enganyem. El cos no és només una carcassa matèrica. El cos també diu qui som. És inevitablement cert. Però mentre el cos es va pansint, i diu que ens fem grans, la resta del que som continua eixamplant-se. En sabem més, anem sumant moments. 

Perdem només un tipus de bellesa. La de la joventut, la que donàvem per descomptada. La que no vam saber apreciar perquè estàvem massa ocupades odiant el nostre cos. Però n’hi ha una altra que queda. Una bellesa que no és ni la de la joventut ni la que marca un cànon canviant. És la bellesa que no se sap ben bé d’on raja, la que és més aviat una bellesa-gest. La gent que ens enamora de veritat —la que ens enamora no només una estona, sinó a través del temps—, ens enamora pel seu gest. I si hi ha una cosa que no perdem, és el gest.