Abans d’esperar els bàrbars

Els documentals sobre les cultures precolombines em deixen una pregunta amb un toc amarg al signe d’interrogació. I és que sempre apareix en aquests documentals un personatge que ens és presentat com a descendent dels inques, maies, asteques, etc. Davant aquesta classificació del personatge, em queda un interrogant que, prest o d’hora, acaba per involucrar-me molt personalment: quan aquest personatge va deixar de ser un inca i va esdevenir un descendent dels inques?

L’aparició del llibre Joan Fuster i els mallorquins. Un debat identitari a la Mallorca tardofranquista, de Gabriel Ensenyat (Premi d’Octubre d’assaig, edicions 3i4), ha donat lloc a una sèrie d’actes, en forma de presentació, que inevitablement han suscitat la qüestió identitària, ara ja fora verbes si no volem ser un poble que entra en la patètica fase història d’esperar els bàrbars –els nostres sí que arriben, no com els de Cavafis. Dimarts passat, a Can Alcover, Damià Pons, Nicolau Dols i el mateix Gabriel Ensenyat traçaren un diagnòstic alarmant de la situació al nostre petit país insular –alarmant i encoratjador.

Que fos encoratjador diu molt a favor de les capacitats intel·lectuals i polítiques dels oradors, ja que els estudis generals i els demogràfics en particular que s’han vessat aquestes setmanes i mesos damunt de la nostra tímida consideració haurien pogut tenir l’efecte d’arrufar-nos. Però no: els oradors ens varen fer veure que nosaltres no som només descendents dels mallorquins –els documentals encara no ens hi tracten. Però també és vera que no podem badar: no se sap en quin moment invisible aquell inca va ser reduït a descendent dels inques. Més greu és encara que la immensa majoria dels nostres polítics no es plantegin ni de lluny la qüestió, espina dorsal de tota política amb sentit de país.

P.D.: La lectura del llibre us serà profitosa.

Guillem Frontera és escriptor