D’excessos i placebos, qualitat i quantitat

Com un déjà-vu, i com cada any des dels anys 90 del segle passat, arriba l’anunci definitiu de la voluntat ferma d’acabar amb el turisme d’excessos, exemplificat en els joves que practiquen balconing a la platja de Magaluf i s’engaten i excedeixen al carrer de Punta Balena. I com cada any, tenc la sensació que, d’entre tots els excessos, focalitzam només allò que passa en un dels llocs més emblemàtics de la costa mallorquina, perquè d’alguna manera allò que importa no són ni les morts, ni les sobredosis de drogues ni les agressions sexuals, sinó protegir la imatge de conjunt d’una oferta turística cada cop més diversificada.

D’aquesta manera, “reduir el turisme d’excessos” esdevé un placebo per autoconvèncer-nos a nosaltres mateixos o als qui han de venir que aquí estam per una altra cosa. I, així, obviam tots els altres excessos que fan del turisme, en la seva versió actual, disposada a ser encara més intensiva i extensiva del que ho era abans de la pandèmia, una aposta del tot insostenible amb els objectius i compromisos que impliquen l’Agenda 2030 o la limitació d’emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Turisme d’excessos és rebre en una illa el creuer més gran del món, com si això fos Bienvenido Mr. Marshall, amb la diferència que les dades demostren que és molt poc allò que gasta aquí aquesta mena de turisme, en contraposició als impactes negatius que genera. Això és el que ha passat amb el Wonder of the Seas aquesta setmana: lloança a la grandària i a la quantitat, mentre proclamam que allò important és la qualitat. El gegantisme com a expressió de la crisi de civilització. Limitam a tres creuers al dia, però queden molts dies de la setmana per embafar els carrers de creueristes. 

Turisme d’excessos és oferir viatges d’estudis i gresca amb tot inclòs i sense límits, més barats que allò que paga qualsevol resident per sobreviure a l’illa. Ofertes en infraestructures hoteleres tan obsoletes com amortitzadíssimes i que podrien jugar un altre paper d’acord amb les necessitats enormes que tenim com a societat, com ara la manca d’habitatges. El seu únic valor afegit és que, en no ser britànics, no fan balconing.

Turisme d’excessos és menystenir els límits biofísics i poblacionals, apostant per un model d’explotació intensiva que per ser productiva necessita importar mà d’obra constantment, i sobretot en temporada. Això suposa pressió sobre la gent que hi treballa, sobre la població resident i sobre un parc d’habitatges sotmès a l’especulació de la mà del turisme. Qui compensa el creixement d’un 50% del volum poblacional en les darreres dues dècades de la mà del model turístic i els impactes que això representa sobre la qualitat dels serveis públics que rebem?

Turisme d’excessos és, com ja està passant i passarà durant tota la temporada, incrementar les càrregues de feina fins a convertir en paper banyat tot conveni laboral del sector. Tot, perquè hi ha empresaris que no estan disposats a reduir l’oferta i volen guanyar el màxim aquí i ara, costi el que costi. D’aquí venim, cap allà tornam.

Turisme d’excessos és crear nous productes turístics de qualitat, sostenibles i positivament adjectivables mentre no en donam cap de baixa: per cada producte nou se n’hauria d’eliminar un altre, aquell que aporti poc o res a la societat, que n’hi ha molts. Si no ho feim així, el creixement constant de l’oferta anul·la automàticament allò que de bo pugui aportar el nou producte, per molt sostenible que el pintem.

Turisme d’excessos és que les emissions de CO2 dels avions no els comptem oficialment en el balanç econòmic i ecològic de l’activitat turística. No hi ha terra a bastament per sembrar tots els arbres que caldrien per compensar el desbarat dels rècords de vols i passatgers pels quals continua apostant Aena, mentre les institucions pròpies anuncien horitzons de decreixement. Ens queda, això sí, el consol que això durarà mentre duri el miratge del petroli barat. 

Turisme d’excessos és voler mantenir ocupacions superiors al 90% en pocs mesos amb l’excusa de la rendibilitat per tancar als mesos d’hivern, mentre en altres llocs ja guanyen amb un 20% o un 30% de turistes. Quina diferència hi ha, si no, entre apostar per qualitat o apostar per quantitat?

El darrer excés que no ens hauríem de permetre és el de mirar cap a un altre costat. És ben cert que sense turisme no podem viure, ara per ara, i que hi ha milers de treballadors i treballadores que ho han passat molt malament en els darrers dos anys. Però això no pot servir d’excusa per obviar les responsabilitats que tenim com a societat –i aquí, uns més que els altres, és clar– en crear les condicions que possibilitin un model de desenvolupament respectuós amb les persones i amb el medi, i que garanteixi una vida digna per a les generacions futures. No cal un excés de sentit comú per fer-ho possible.

David Abril és professor de la UIB