El poder és d’un país llunyà
Ara fa uns dies vaig poder llegir un interessantíssim article publicat en aquest mateix mitjà sobre la presència de mallorquins als governs de Madrid. La peça, signada per Francesc M. Rotger, feia un repàs de quasi tres-cents anys de centralisme, parlant-ne dels 14 ministres illencs en els 240 governs existents a Espanya des de Carles III.
El tema és prou sucós per no ficar-hi cullerada, i amb motiu, perquè si ens centram en els darrers anys, la situació no millora. Dels 43 governs existents en les 14 legislatures que hi hagut des de la Transició, hem comptat 283 ministres diferents. D’aquests, tres han estat palmesans i un, eivissenc, la majoria de dretes. Un 50% menys dels ministres que ens pertocarien per població i territori. Aquesta situació es contraposa a casos com Madrid, amb 57 ministres; Andalusia, amb 28; i Castella i Lleó, amb 24.
Els pocs elegits per exercir el càrrec tenen noms i cognoms: foren l’advocat i professor Santiago Rodríguez-Miranda (1941), que fou ministre de Treball i Seguretat Social en el darrer govern de la UCD; l’advocat Fèlix Pons (1942-2010), socialista, triat per Felipe González com a ministre d’Administració Territorial entre l’any 1985 i 1989; l’empresari Abel Matutes, que fou ministre d’Afers Exteriors del primer govern popular d’Aznar (1996-2000); i finalment Jaume Matas (1956), també del PP, que fou responsable de Medi Ambient entre el 2000 i el 2003.
Aquesta infrarepresentació dels ciutadans de les Illes Balears en els alts càrrecs de l’Estat no ve de nou, i de fet, afecta tots els territoris de parla catalana. La gran majoria de diplomàtics, inspectors d’Hisenda, grans caps de l’exèrcit, jutges… no són d’aquí. A tall il·lustratiu, un botó: quan Catalunya és la segona comunitat autònoma en població i la primera en PIB, cap dels deu presidents que ha tingut el Tribunal Constitucional és d’allà, com tampoc ho ha estat cap dels nou presidents del Tribunal Suprem. De fet, aquest biaix impregna tota l’administració. Sabíeu que només un de cada deu guàrdies civils són catalans, valencians o balears, quan representem el 30% de la població d’Espanya?
A més, una bona part dels alts funcionaris es concentren a Madrid. Tal com afirma l’expolític Alfredo Pastor: “Per tenir un alt càrrec administratiu, has de procedir dels alts càrrecs de l’Estat. Has de fer les oposicions, has d’estar a Madrid. Hi ha gent que s’hi ha passat la vida”. A més, cal tenir clar que els tecnòcrates que fan la passa al món de la política són una constant en la història d’Espanya. Per exemple, al primer govern de Mariano Rajoy (2011-2016), de catorze ministres, onze eren funcionaris de formació. Són persones que es coneixen entre si, juguen a pàdel junts i els seus fills van a la mateixa escola. En conseqüència, el sistema genera una infrarepresentació dels que no són dins el cor de vida madrilenya: la perifèria, les nacionalitats, l’Espanya buidada i les classes subalternes.
Quan parlam de l’administració de l’Estat a les Illes, la situació no millora. El fet que la majoria del funcionariat no sigui d’aquí fa que aquest arribi moltes vegades a contracor i vulgui partir tot d’una que té la primera oportunitat. Això aprofundeix aquesta sensació de distanciament entre els mallorquins i les estructures de govern. A més, com que hi ha pocs incentius econòmics per quedar-se a l’arxipèlag, acaben arribant aquells que tenen menys mèrits o menys experiència.
Segons els investigadors Seda Hakobyan i Alexandre Solano, la conseqüència de tot plegat és que gran part de la societat no se sent identificada amb la construcció de l’estat espanyol i evita de formar-ne part. Jaume Vicens Vives, el 1954, a Notícia de Catalunya, afirmava que, com a resultat, ens hem tancat en nosaltres mateixos: “D’una banda menyspreem l’Estat i d’altra banda el burxam contínuament amb les nostres crítiques”. Els factors que explicarien aquesta situació són diversos: el sentiment de pertinença -un 30% de la població se sent més mallorquina que espanyola-; l’actitud d’alguns sectors de l’Estat -com aquesta part de la policia que té vincles amb l’extrema dreta-; els constants casos de discriminació lingüística o la politització de la justícia amb un tarannà conservador, ajuden a entendre aquesta desconnexió. A tot això s’hi hauria de sumar la manca d’inversions i presència de l’Estat a les Illes, cosa que accentuaria el nostre sentiment de ser perifèria (el dèficit fiscal aquest any és del -6% del PIB).
L'administració espanyola, doncs, pareix que es resisteix al pas del temps, a la descentralització i al pluralisme polític. Els mallorquins, davant això, continuarem fent el que hem fet els darrers dos-cents anys: amagar-nos, darrere la roca, esperant que l’envit passi sense fer-nos massa mal.
Joan Pau Jordà és professor
