Fa un temps que la veig cada dia en baixar de la feina a pegar un rosec i no puc evitar dedicar-li uns segons de mirada. Ella és jove, no tant com les nines de vint anys que anuncien cremes antiarrugues que no necessiten, però prou per semblar preceptivament jove amb un matís de maduresa que, jo diria, es manifesta entre el coll i la barbeta. Sembla que inicia un bot, o s’alça com les ballarines sobre les puntes d’uns peus calçats amb esportives. Seguint el moviment, la vista puja per unes cames llargues, escultòriques, enfundades en uns ‘leggings’ que acaben subratllant la rodonesa matemàtica de les anques i mostrant tres dits de pell d’un ventre llis que deixa a la vista la dessuadora verda, estirada pel gest dels braços, que s’obren en creu, un poc cap enrere, com subratllant aquell gest de quasi prendre el vol, amb la cabellera com agitada per aquells ventiladors que encara posen al Festival d’Eurovisió quan les baladistes d’antiga República Soviètica fan la pujadeta de mig to que prepara el gran final. Té la cara alçada com per rebre el sol, o l’energia que sigui que l’estira per amunt, com una mena de santa Teresa moderna a punt d’elevació mística.
Li dedic una mirada que intent que sigui més Mastroianni que Martínez Soria i ja està. Abans que el beatum del signe que sigui em comenci a renyar, he d’advertir que no es tracta exactament d’una dona, en la mesura que és una ficció, una representació publicitària entre tantes com en suportam, un cartell de propaganda comercial.
És clar que al darrere hi ha una dona, una model que ha posat per al fotògraf o la fotògrafa, etc. En qualsevol cas, ni aquesta imatge de dona resplendent i dinàmica, ni la complementària d’un segon cartell més amagat en què un home entrat en la quarantena fa alguna cosa de pare modern amb un nin de cinc o set anys (perquè la iconografia publicitària evoluciona i ho digereix tot), en qualsevol cas, deia, cap d’aquestes imatges no mourà el potencial comprador que hi ha en mi: anuncien una marca d’assegurances de la qual vaig ser client i que, ja deu fer vint anys bons, em va deixar penjat. Ella o els seus advocats a Palma, tant és. Va ser quan un personatge sense carnet i completament gat, va esclafar el meu utilitari, sinistre total, amb un cotxe sense assegurança ni papers.
La qüestió és que aquest individu no es va presentar a cap de les convocatòries que el jutge va establir sobre aquest tema, a pesar d’una ordre de cerca a la qual la policia local del meu poble va fer tant de cas com si sentís ploure perquè, segons una explicació que vaig rebre en privat, “si el detenim i el duim al jutjat a Palma, tindrem una hora d’omplir paperassa, i en sortir el trobarem que ens espera perquè l’acompanyem de tornada a la vila”. Va passar el temps, jo em vaig comprar un altre cotxe, a crèdit, i vaig seguir amb un dit a l’orella i l’altre allà on podeu suposar.
Me’n record també quan veig els subterranis llòbrecs i un poc Diògenes dels jutjats d’Inca, que és com guaitar al subconscient del sistema judicial de l’Espanya constitucionaloide, o amb la història predigital del foc al d’Eivissa, predigital ara que qualsevol administració t’exigeix usar internet per demanar hora o fer tràmits diversos, sense oferir alternativa ni pensar que hi ha gent que per edat o el que sigui ho té fora del seu abast.
També pens amb un poc de llàstima en aquell pobre utilitari que em duia cada dia a la feina i a qui la justícia va ignorar olímpicament, en contrast amb aquests dos, o eren set, o catorze?, totterrenys de l’any de la picor que, abonyegats i coberts d’adhesius, justifiquen que a Barcelona hi va ver un alçament tumultuós i violent.
Potser si, en lloc d’un borratxo sense assegurar, el malànima que em va esclafar el cotxe hagués estat un puta català independentista les coses no haurien acabat tan tristament. I encara sort que em vaig salvar d’anau a saber què quan, al darrer moment, no vaig explicar al senyor de l’atestat que havia rentat el cotxe amb Fairy, aquesta arma de destrucció massiva.