Damià Huguet i la diputada Glòria Santiago

Hi ha poetes que són calls a les mans. Salabror i fang rogenc. Marinada. Sempre he defensat que el malaguanyat poeta Damià Huguet (1946-1996), mediterrani i català de Mallorca per sobre de tot, és una de les nostres figures literàries més potents. El Vicent Andrés Estellés mallorquí. Pel que fa, que cap crític em crucifiqui, a sensualitat i a una expressió 'popular' que em fascina. He passat gust de veure, aquesta setmana, en el marc incomparable de Ca Sa Mestra Majora, un corral particular d’una vella casa singular del centre de Campos, l’obra 'Guaret', de Pedro Mas i Joana Castell, actor i actriu que, a més, la protagonitzen. La petita producció, amb un guió interessant i original on s’alternen la biografia del protagonista, fill de migrant castellana i palmesà a la recerca de la seva identitat mallorquina no transmesa, amb el testimoni de l’empresari Biel Huguet parlant del seu pare, dona molt de si. Transmet autenticitat i audàcia. No defrauda en expectatives. Poua en quelcom essencial i reconfortant: la redempció i la recerca de qui som mitjantçant algú que, d’una experiència personal que podríem assimilar a la de tants coneguts i amics, troba en la tradició cultural autòctona –en aquest cas els versos bells de Damià Huguet– la universalitat. Que sempre acompanya i agombola allò proper. Ho explica, eloquent, Biel Huguet en una de les projeccions de l’espectacle quan afirma que el Migjorn de Mallorca, amb aquella flaire de Sardenya o Sicília,no deixa d’estar connectat amb París, Londres o Barcelona. Ho rebla magnífic, Mas, quan fa una comparació no exempta de contradiccions, de la seva cerca de mallorquinitat amb els descendents dels aborígens australians que s’apleguen periòdicament a Federation Square, a Melbourne.

Mentrestant, en una altra galàxia, la diputada de Podemos d’Eivissa i vicepresidenta del Parlament de les Illes Balears Glòria Santiago, després d’anar, a retre vassallatge al Borbó –que ja estiueja a ca nostra– es dedicava, fa dos dies, va publicar un vídeo, amatent a la ridícula tradició hispànica de l’esperpent, on li deia a Felip VI que “Espanya és tan plural i democràtica que ament persones obertament franquistes”. No tenc cap dubte que amb la tal Santiago ens entendríem en termes de republicanisme. A mi, tanmateix, les seves formes, em fan basarda. Me cansa, aquesta cosa entre pseudoMillennial i flipada del 'show' pel 'show'. Com deia l’amic Pere Bueno, “en això hem convertit la política”. Un joc, un plató. Magror i suposada hiperexposició. La teatralització amb poca gràcia de quelcom important. Un club de la comèdia d’imitadors del seus líders madrilenys. Aquests anys hem vist quadres de Podem escriure i parlar com els seus Pablos, Irenes, Íñigos o Juan Carlos. Per esclafir a riure. Si no fos dantesc. M’ho deia, agosarat, un amic: “La propera vegada que vegi una figura electa illenca de Podem escriure a un post de facebook o a una piulada 'tal cosa es una suerte de…' –fent referència a la polida expressió castellana superemprada per Errejón–, hi ha per llançar-los al mar!”. De casa s’ha de venir llegit i format. Amb estil i caràcter propis. I més si s’és diputat o regidor. Si no, s’esdevé una còpia 'cutre' i provinciana. No en tenc cap dubte, amics. El mateix afegiria pel que fa a la política comunicativa. La superficialitat del discurs, d’altra banda contradictori amb la seva praxi, de la vicepresidenta Santiago, m’ha fet empegueir. Li convindria, a la fi, a la càrrec de Podem, agafar llum de na pintora dels valors que transmet 'Guaret' i sortir de la política-espectacle buida de contingut. A la monarquia borbònica se li fa front fent més gran l'escletxa del règim del 78, fent costat als nostres presos polítics i sumant al gran canvi democràtic i social que representen les demandes de Catalunya, el País Basc, Andalusia i els altres pobles del Regne d’Espanya. No amb calcs poc afortunats d'Alexandria Ocasio-Cortez. Dalt Vila no és el Bronx! Per allò bo i allò xerec. Que llegeixi, idò, la nostra diputada eivissenca al poeta proletari campaner o a un altre Damià, el filòleg Damià Pons, de Campanet, un dels nostres homenots, de qui he rellegit aquests dies el seu "Mapa del Desig", editat per Damià Huguet a la mítica col·lecció Guaret. “M’obriré les finestres i fugiré de mi / Em confondré amb els sons i l’alga / Una nit amiga m’amagarà els errors / Som un paper i un corc marca les síl·labes / Les paraules me domen i m’escriuen / Abraç de l’un i l’un napalm feliç / Desig abanderant exèrcit d’utopies / Sal i carbó i moc i fems i calç / Sobre la pell un ull caçant un ull /Dintre la nit un foc cremant la fusta / El cos camí de rodes infinites / Un dit matant la mar regna la set / Renou de sang quan els miralls s’esbuquen”.