Damià Huguet
Ja tenia a la punta del teclat el nom d’Ana Botella “d’Aznar” i la seva defensa del constitucional dret a un habitatge digne, i el de Biel Company, que vol que em mori com a l’exili, a un hospital on no m’entenguin, i que es qualifica tant com encara faci falta, després d’haver estat còmplice d’aquell Bauzà, responent sobre Vox que “no el qualific”, com si els de Vox no es qualificassin tots sols i el tema de la pregunta no fos sobre fins on la comandera pesa més que la defensa d’uns mínims democràtics. Mínims, però mínims…
Però som al primer diumenge d’un any que hi ha qui anuncia negre i fa poques ganes; potser pel pensament que tendrem temps de quedar més que embafats de personal d’aquest calibre. I que no hi ha res perdut de tot, com vull interpretar que demostra que ara mateix torni a ser notícia el poeta Damià Huguet, vint-idos anys després de la seva mort prematura.
A aquestes mateixes pàgines heu pogut llegir l’entrevista que Sebastià Alzamora feia a Pau Vadell, poeta i editor d’Adia, que és la marca que publica ‘Tenc set de tu i bec ginebra’, que converteix un vers paradigmàtic del campaner en títol del recull que torna a posar a les llibreries els seus tres primers llibres.
El curs 1974-75, aquest servidor va sortir del poble per baixar a ciutat a fer COU. Ara fa una mica de gràcia, però per aquell adolescent que seguia als papers les fetes de la Nova Plàstica, del Grup Criada, que fa poc recuperava una exposició a la Misericòrdia, i que intuïa l’existència del que podria anomenar una nova poesia, mudar-se a Palma era tan excitant com mudar-se a NY. Llibres Mallorca i Cavall Verd eren fonts generoses de descobertes estimulants, a 4 Gats hi exposaven poesia el mateix Damià, Blai Bonet… Aquell curs, mentre llegia per primera vegada Salvador Espriu, vaig sentir a la programació catalana de TVE, per primera vegada, un pelut que nomia Jaume Sisa cantant una estranya i captivadora cançó on sortien el Capitán Trueno, Pulgarcito, King Kong, Mortadelo; vaig descobrir King Crimson i Pink Floyd, i un matí inoblidable, a una granja que ja no existeix, a un edifici de l’avinguda Alemanya que fa dècades va substituir una mena de monòlit distòpic de formigó, vaig obrir aquell libre de la Col·lecció Balanguera de Can Moll i vaig començar a llegir: “Cinc minuts amb tu i nits d’hivern i pluges...” com si m’haguessin enrampat. Era possible escriure coses com aquelles amb aquell català tan arrelat, immediat, familiar, coses tan colpidores i sorprenentment modernes per aquell al·lot que començava a descobrir allò del surrealisme i la generació beat.
Aconseguir escriure una obra tan contemporània, tan entrecreuada de referències i tan rotundament personal, a partir del material lingüístic d’una Mallorca local, del migjorn, pagesa, i del material quasi mític d’una manera de viure que començava a fer ull… són l’inici de l’argument que reivindica Huguet com un dels grans poetes catalans de la seva generació i del segle XX.
A Campos, l’institut té el seu nom, i em consta que un grapat de grans professionals hi treballen amb imaginació i ganes, a vegades més de les que el sistema ha estat disposat a donar suport, per tal que els alumnes tenguin una idea de qui era aquell tal Damià. Aquest servidor el llegiria sempre amb passió, llibre a llibre, i seríem amics, i em va treure un llibre al catàleg sensacional de Guaret. I no crec que li digués mai que per mi era una mena de Rolling Stone, però de carn i os.
A Campos l’institut té el seu nom, però va ser maltractat repetidament, a causa d’una foto publicada als diaris d’una agressió futbolera, per la presa de posició contra la destrucció de l’arenal del Trenc… No vull pensar què en diria, del seu poble fent el betlem municipal amb autopista, ell que, a ‘Les fites netes’, va escriure “els fills il·lustres són seus”. I que va escriure, a un poema titulat ‘Eczema’: “Si hi ha estopeig tothom fa el cul enrere… no ens voldran ni escarnits: infidels al país. Campaners sense creu ni senyera…”, cosa que quasi em torna on no volia anar aquest diumenge.
Deixem-ho aquí, celebrant la vigència, la vida, de la poesia de Damià Huguet, tan necessària…
