La DANA i l’absentisme de Feijóo
1- Insensibilitat. D'on no n’hi ha, no en raja. La resistència de Mazón a dimitir, més enllà de confirmar la seva incapacitat d’empatitzar amb la realitat, no fa més que posar en evidència la misèria de certa política, que, incapaç de seguir cap altre criteri que el presumpte interès del partit, és insensible a les persones quan els fets els atrapen en la seva incompetència. Mazón és un personatge carbonitzat políticament. No té la més mínima possibilitat de sobreviure a una crisi que l’ha agafat descol·locat des del primer moment. Era allà on no havia de ser i no va ser capaç d'adonar-se'n i estar per la feina.
Tothom sap que Mazón no té futur, que la seva carrera política està acabada. Insensibilitat per llegir una situació tràgica, incapacitat de posar-se en el lloc dels altres, una suficiència patètica que li impedeix reconèixer els seus errors i un exercici inacabable de mentides i contradiccions que fan que, a l’hora de la veritat, ni emani autoritat ni generi la més mínima empatia, perdut en uns exercicis ridículs per intentar negar el que és elemental: que ell solet es va posar fora de joc en un dia tràgic per a la ciutadania valenciana que només va captar quan ja hi havia un centenar de morts. El personatge està amortitzat, ara només cal esperar els dies que falten perquè des del seu propi partit li clavin l’empenta definitiva, ja que no ha tingut la mínima grandesa de demanar perdó i marxar.
Però aquí ens trobem amb la politiqueria, les misèries que els partits despleguen amb patètica freqüència. Què espera el PP per obrir-li la porta de sortida? El més elemental sentit de la responsabilitat suggeriria que en unes circumstàncies com aquestes es posessin per davant els fets i no els mesquins càlculs partidistes. I l’obligació de qui governa, en una experiència tràgica, és posar-se al capdavant de la reconstrucció del país, amb lideratge i reconeixement de les persones. Des del primer moment va ser evident que això no ho podia fer un president amb el rostre petrificat que encara té com a preocupació fonamental anar difonent versions sovint contradictòries del seu indefensable comportament en aquella jornada crítica.
Per elemental responsabilitat política, el PP hauria d'haver forçat la renúncia de Mazón –han passat quatre mesos i encara s’ho estan pensant– i substituir el personatge per algú que liderés, amb la complicitat amb la societat, la reconstrucció material i cívica del país. Però perquè això pugui passar cal que els que manen –els que tenen el poder en el partit– tinguin l’autoritat i l’aplom necessari per fer efectiu el canvi sense dilacions. Buscar una persona nova que sigui capaç de dirigir la reconstrucció amb decisió i complicitat amb la gent.
2- Indecisió. Tots sabem, tanmateix, que al capdavant del PP, encara que a vegades no ho sembli, hi ha Feijóo, que brama molt en seu parlamentària però li costa fer passos, prendre decisions i estar segur del que ha de fer. I la tendència és optar per no fer res: que s’acabi de cremar Mazón en aquests moments durs i després quan s’acostin les eleccions ja hi posarem una cara nova. Un cúmul de mediocritat en l’ambició: en lloc de jugar fort i intentar liderar un moment difícil en què les coses ben fetes podrien tenir recompensa, deixen que tot carregui sobre un president que ja ha demostrat la seva incompetència. I ara es troben que el PP valencià està nu i descol·locat. I la ràbia puja.
La bona política exigeix risc i perspectiva. Mantenir Mazón per no cremar-ne un altre és una exhibició de desconfiança del partit en si mateix i de mediocritat política. I una exhibició d’irresponsabilitat davant dels valencians. La recuperació de la DANA no pot anar en funció de càlculs miserables sobre si hi guanyarem o hi perdrem, si Vox ens ho posarà difícil o si al final ho capitalitzarà l’oposició. El que es mou seguint aquests càlculs mesquins en circumstàncies crítiques com aquesta té totes les de perdre. I les expressions de confiança en Mazón –cada cop més reduïdes a l’estricte entorn de Feijóo– és impossible que, en aquests moments, tinguin el reconeixement de la ciutadania. I és que en política no n’hi ha prou amb garlar –que és el que fa Feijóo–, cal prendre decisions. Començant per la casa pròpia, que és on millor s’aprecia l’autoritat de cadascú. Si no gosa marcar el pas als seus, què farà si un dia arriba a governar?
