DANA Trump
En el meu cap i, crec que en el de moltes altres persones, ambdós successos estaran lligats per sempre més a la seva fatal manera, com si haguessin tengut lloc en el mateix instant, com una successió de cops de puny: jab, directe, ganxo i uppercut. Quin dia, no? Només que no va ser un dia, sinó una setmana: la gota freda a la Comunitat Valenciana va ser el 29 d’octubre; les eleccions americanes el 5 de novembre. Però, com he dit, en el meu cap i juraria que aquí no estic sol, la DANA i el retorn de Trump a la Casa Blanca formen part de la mateixa i funesta cadena de fets, un auguri fosc, un mirall que retorna una imatge profundament depriment sobre com hem decidit, com a societat, fer-nos càrrec del moment històric que ens ha tocat viure: cadascú mirant pels seus interessos i als altres que els bombin, bàsicament.
En tots dos casos, ha guanyat el pitjor de la naturalesa humana.
A València també hem vist proves del millor que podem donar de nosaltres, però tem que el que quedarà de tot això serà el fang, perquè hi hem vist com fallaven les institucions, quasi totes, i no em referesc tant a com es va gestionar l’emergència (ja hi ha prou gent parlant d’això, tot i que no tenc la sensació que els preocupi tant la gestió com trobar un cap de turc), sinó com s’està treballant per evitar que la part evitable d’això torni a passar: si voleu llot, als parlaments autonòmic i estatal en tenen a cabassos.
El problema és que, a partir del moment en què la gestió de la DANA es va convertir en el nou tema de batalla política i en una nova arma per intentar tombar un govern o altre, cap contrincant farà el mínim esforç per fer una anàlisi reposada i minuciosa dels errors comesos, perquè no es pot permetre cedir un centímetre. Tanquen files perquè aquí no es pot mostrar cap debilitat.
I enmig del caos, la ultradreta avança posicions i guanya visibilitat, s’obre camí la idea que les institucions han abandonat el poble a la seva sort –per desgràcia, en aquest cas, no és una lectura injustificada– i que el sistema ha tornat a fallar. Hi ha un profund cinisme en tot això, perquè la dreta ultraliberal fa anys que erosiona tot allò públic en nom de la rendibilitat, infradotant serveis bàsics, debilitant el sistema des de dins per després desviar els doblers cap a mans privades amb l’argument de l’eficiència. Un efecte Pigmalió de manual.
I aquest discurs, el del fet que les institucions –exemplificades aquí en el Partit Demòcrata– han abandonat els ciutadans, és un dels pilars en què ha cimentat Donald Trump el seu retorn a la presidència dels Estats Units. L’esquerra, diu Trump, només representa els interessos de minories, mentre ignora els de la gran majoria. De nou, i per desgràcia, es recolza en una part de veritat, perquè l’esquerra no ha sabut llegir una cosa tan bàsica com la importància que tendria l’economia domèstica a l’hora de decidir el vot. D’aquí que hagin perdut terreny fins i tot en grups de votants com els llatins. A Espanya també tenim un bon exemple d’això: què m’importa a mi que el país vagi com un coet a escala macroeconòmica si el que veig és que cada any vaig perdent poder adquisitiu i el meu nivell de vida empitjora? El missatge als EUA ha estat clar: a la merda els drets de les dones i els nins trans; no vull haver d’acabar vestint els fills del Ross i fent la compra al Dollar General. En resum: campi qui pugui.
Aquí ens convendria anar prenent nota, perquè el que ens ve a sobre no deixa gaire espai per a l’optimisme.