La primera 'rave' de Giorgia Meloni

A Itàlia surt un sol nou. De bon matí, Meloni i els seus companys de govern es desperten amb ressaca, es miren al mirall i no hi veuen un marcià o una marciana, sinó una persona normal, de carn i ossos, una persona feixista.

Caldrà veure si en els seus actes aquest nou govern s’esforçarà per despertar Europa amb una aurora de follia destructiva, d’odi i de nacionalisme, com fan les revolucions que per definició perden el nord, sempre atentes que el seu propi furor destructor les destrueixi. O si bé serà menys feixista del que prometia quan era a l’oposició. Qui sap si sabran perpetuar-s’hi o si seran ràpidament substituïts per la centrifugadora política italiana; si sabran adaptar-se a un món que s’accelera sense un rumb precís o hauran de claudicar davant altres poders.

Per ara han començat amb un primer acte legislatiu que és un lladruc, com fan els gossos guardians per indicar que coneixen la diferència entre l’amic i l’enemic. I consti que no exagero, o només exagero com qui prova de cridar a través de la lletra impresa. El 31 de març es va publicar el primer decret llei del nou govern (núm. 162), on es troba una norma relativa a l’ocupació abusiva i les reunions il·legals, que s’ha presentat oficiosament com si combatés les raves. Només un il·lús se sorprendrà que el govern hagi cregut oportú iniciar la seva activitat legislant sobre les festes il·legals que no són òbviament un afer urgentíssim.

L’article penalitza la invasió arbitrària de terrenys o edificis siguin públics o privats per més de cinquanta persones amb la finalitat d’organitzar reunions perilloses per l’ordre o la incolumitat o la salut públiques. ¿Com es mesura la perillositat de la reunió pública? ¿Com es diferencia entre persones fent festa i persones que protesten festivament? ¿S’està criminalitzant la protesta, ras i curt? ¿Algú esperava que farien altrament?

Sigui quina sigui l’aplicació de la llei, el que compta és el seu poder dissuasiu. Tot prometent duresa el govern segueix el manual del repressor i avisa que dificultarà l’organització de l’oposició i la dissidència.

Precisament el mateix dia 31 el professor Matías Sirczuk de la Universitat de Buenos Aires va impartir una lliçó al grau de filosofia de la UAB en què a propòsit d’un text de Claude Lefort es va discutir sobre el dret de resistència i la seva centralitat en qualsevol concepció democràtica dels drets. El trobem a l’article 2 de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà de 1789: “El dret de resistència és un dret natural i imprescriptible de l’home”. Com a tal, però, no pot ser garantit per les institucions que tutelen la resta de drets, en la mesura en què, com escriu Lefort, “no s’acudeix a l’Estat per garantir el dret a la resistència; és cosa dels ciutadans fer-se’n càrrec”. Amb aquest dret de protesta reconegut en la Declaració Francesa se situa la dignitat humana ben bé al nucli de les coordenades polítiques, esdevenint l’intangible que cal protegir si es pren la democràcia seriosament, cosa que els feixistes (¿cal dir-ho?) no fan.

És davant l’opressió que cal resistir, una opressió que forma part del codi genètic (com diuen els mateixos feixistes) del feixisme i que s’exerceix de diverses maneres, amb lleis, amb l’educació, amb la religió, amb el món de l’espectacle, els mitjans de comunicació, els hàbits de consum, la precarietat laboral, la pobresa espiritual. L’opressió necessita ocultar algunes de les seves pràctiques (els calabossos, les tortures, l’espionatge), però perquè funcioni s’ha d’exercir en públic, cal que sigui ben visible.

Aquesta mena d’articles del Codi Penal volen dissuadir les persones de sortir al carrer, volen evitar que s’organitzin els que volen que els més poderosos retin comptes, que es discuteixin els privilegis. No sembla forassenyat veure en aquesta legislació una potencial amenaça a l’exercici dels drets polítics; com va fer el franquisme, la versió made in Spain del feixisme, construint un ciutadà apolític, és a dir, l’antítesi del ciutadà.

¿Seran capaces les institucions italianes de resistir? Si mai arriba aquesta normativa per via incidental al Tribunal Constitucional, ¿podem comptar que la declararan inconstitucional per considerar que limita il·legítimament la llibertat de reunió? A diferència de la situació espanyola, els jutges italians no estan irremeiablement desprestigiats, de manera que podem raonablement esperar que l’entramat institucional farà de dic a les pulsions lliberticides de la ultradreta italiana.

Com a mínim, tenim la sort que els que comanden a Itàlia mostren d’entrada i ben clares les seves intencions, mitjans i finalitats. Potser així se’ns refrescaran uns records que de tan horribles fem veure que oblidem.