Dante Alighieri

El dia 25 de març, Itàlia, i amb ella el món, celebrarà el Dantedì, o sigui el Dia de Dante. A Itàlia, festa nacional. Aquí, el vague record d’uns quants. Però tant li fa. La glòria del poeta brillarà incòlume més enllà de les estrelles. I ho dic així perquè Dante acaba les tres parts de la seva Comèdia amb la paraula estrelles. Ell diu que va batejar el seu poema magne amb el nom de Comèdia perquè no era una tragèdia. Perquè acabava bé. Però, de fet, i segons la meva humilíssima opinió, el poema acaba malament. Si bé Dante arriba al Paradís, hi troba Beatriu i obté la visió de la divinitat, és incapaç de descriure la seva visió incomparable. Li va faltar alè, diu. Voleu més gran fracàs per a un poeta?

Dante va néixer a Florència en una família de güelfs blancs. El van batejar al baptisteri de la seva ciutat, aquell preciós edifici de davant del Duomo, i li van posar Durante. Dante és el nom familiar, una abreviació. A Catalunya hi ha la mala tradició de catalanitzar aquest nom familiar, Dant, i, a sobre, de posar-hi l’article barceloní al davant: el Dant! Quin horror! Però és així. Maleïda tradició. Si llegeixen la magnífica traducció que va fer de la Comèdia Josep Maria de Sagarra, cosa que els recomano sincerament, quan llegeixin els comentaris magnífics que fa Sagarra de cada cant, cosa que també els recomano de tot cor, es trobaran de tant en tant amb aquest “el Dant” espantós. Que no els destorbi. Facin l’exercici mental de substituir-lo cada vegada pel nom del poeta, per Dante. I si volen acostar-s’hi amb familiaritat i alhora consagrar-lo com a únic, diguin l’Alighieri. Mai un article davant del nom. Així, diguem la Callas, la Tebaldi, la Cossotto, etc., però mai la Maria, la Renata, la Fiorenza…

Dante és la glòria d’Europa. Després del rerefons mític d’Homer, Europa es fonamenta en la gràcia llatina de Virgili. Després, Dante és l’ordenador d’Europa. No pas en llatí, ja. Però ell sap molt bé que el llatí és a l’arrel de la seva llengua vulgar, de la llengua que la gent parla i entén. Per això, no dubta, per al seu viatge al més enllà, de fer-se acompanyar precisament per Virgili. És una manera, esclar, de posar-se ell mateix en la bona línia. Dante és la llum d’Europa. D’aquella Europa desbrossada a cops d’aixada i pastada en la constel·lació de monestirs benedictins i cistercencs escampats per tot el continent. Dante, tot això ho sap. I tria precisament el cistercenc Sant Bernat per dirigir-se a Maria, la Mare de Déu, quan, ja arribat al Paradís, vulgui fer-li una pregària. Però, esclar, aquesta pregària de Sant Bernat és apòcrifa. És Dante qui la fa, carregada d’espiritualitat i de teologia. De les contradiccions de la teologia i del misteri: Oh Verge i mare, filla del teu Fill…

La catedral, gòtica, per descomptat, construïda per Dante, encara senyoreja al cor d’Europa. O hauria de fer-ho. És una catedral de tres naus, l’Infern, el Purgatori i el Paradís. Projectada sobre el número tres. Estrofes de tres versos, enllaçades per la rima encadenada, van pujant la paret. Però no es tracta d’una estructura rígida, freda i impositiva. Dante no seria res si no fos un poeta de debò. I és que aquesta matèria verbal amb què va pujant la paret, sostinguda per la trama accentual i per la rima, és una matèria transparent. Idees, teologia, fe, història, personatges, terra, ciutats, tot queda traspassat per la llum de l’autèntica poesia. Per la selecció de les paraules i per la seva ordenació en el vers. Les paraules es trien pel sentit, sí, però també perquè tenen l’accent on el tenen, perquè fan el so que fan, perquè les seves lletres porten a d’altres lletres, a d’altres paraules, a d’altres sentits. I tot plegat amb una naturalitat corprenedora. Quel giorno più non vi leggemmo avante (aquell dia ja no vam llegir més) és el vers més carregat de sentit que es pugui imaginar i, en canvi, és d’una senzillesa gairebé popular. Tant amb tan poc! Una forta càrrega d’emoció. E caddi come corpo morto cade (i vaig caure com cau el cos d’un mort). El pes mort de les vocals fortes. L’azzurra vision di San Marino (la blava visió de San Marino). La tremolosa aparició del paisatge en la llunyania. Come di neve in alpe sanza vento (com de neu a muntanya sense vent). La suspensió meravellosament exacta... Són retalls que vaguen per la meva memòria, raigs de llum que travessen per sempre la consciència d’un lector. Ràfegues lluminoses de colors que travessen la matèria d’una llengua i ens increpen per sempre des del cor d’aquesta catedral única.