Danys col·laterals
No tinc cap dubte que algú, en algun lloc, ja està escrivint el guió per a la pel·lícula o la sèrie sobre el cas Pelicot. Ni la imaginació més fèrtil hauria construït una trama tan escabrosa: una dona descobreix que el seu marit –suposadament l’home perfecte– l’ha estat drogant per sotmetre-la a violacions amb una cinquantena d’homes durant quasi deu anys.
A mesura que ha passat el temps i el judici contra aquest monstre avança, anem coneixent detalls que, sens dubte, van enriquint el guió que s’està escrivint. La víctima, Gisèle, que ha mantingut una actitud digna i valenta, recupera un lema que s'estén instantàniament: que la vergonya canviï de bàndol. Després de declarar al judici a cara descoberta, Gisèle, de setanta-dos anys, demana declarar una segona vegada per aclarir alguns extrems del relat. En aquesta intervenció s’adreça al seu marit pel nom, Dominique, i li deixa anar: “Intento comprendre com aquest marit que havia sigut l’home perfecte ha pogut arribar a fer això”. Decidida a convèncer els més reticents, insisteix que el perfil d’un violador pot no ser el d’un desconegut en un pàrquing, pot ser algú de la família.
La setmana passada va arribar el moment de la declaració dels fills d’aquest desgraciat matrimoni. La filla, Caroline, ja havia declarat perquè es van trobar unes fotografies seves dormint amb roba interior. Tanmateix, el dubte de si també havia estat víctima del seu pare no està aclarit. Ara, els seus germans, David i Florian, han exigit a l’acusat que confessi. Que confessi si també va abusar de la seva germana i del seu net. Quan l’horror entra a la nostra ment –imagino– ja no té aturador.
Els fills de Dominique Pelicot han explicat com aquest drama ha destruït la família i els ha suposat un cop psicològic molt dur. Com, després que la seva mare els expliqués els fets vomitius, van buidar la casa de qualsevol rastre del monstre, inclosos els àlbums familiars de fotografies.
En aquest cas, la maldat no té límits, i la policia va trobar també fotografies que Pelicot havia fet a les seves nores. El fill petit, Florian, va confessar al judici que la seva relació de parella no ha resistit tota aquesta tensió i s’ha acabat separant.
És a dir, Gisèle Pelicot i els seus tres fills han quedat anorreats pel descobriment de les malvestats realitzades pel seu marit i pare. Això no tan sols afectarà el seu futur com a persones –confiem que la teràpia els pugui ajudar– sinó que els ha deixat sense passat, sense els records d’una infància que creien raonablement feliç, sense un pare que estimaven i segurament respectaven. En aquest sentit, crida l’atenció el testimoni de Florian, que ha assegurat que es farà proves de paternitat per verificar si Dominique Pelicot és o no el seu pare. És fàcil d’imaginar que busca l’autorització per odiar-lo amb tota la llibertat.
Vist tot això, potser seria més interessant escriure’n un llibre que no pas un guió. Un llibre que permetés aprofundir en els perfils psicològics de tots els protagonistes. Seria esplèndid que s’hi posés, per exemple, Emmanuel Carrère, que ha demostrat una habilitat especial per escriure grans novel·les a partir de la realitat. I així ens estalviaríem les imatges escabroses inevitables en una producció audiovisual.
