Dards espacials i premis Nobel
Diana! Les últimes imatges en seqüència –a velocitat d'una fotografia per segon durant els últims cinc minuts– retratant com la sonda espacial DART (Double Asteroid Redirection Test) s'aproximava a l'asteroide Dimorphos evidenciaren l'impacte satisfactori: la NASA 'jugant' a fer punteria amb asteroides per tal de testar nous protocols de seguretat extraplanetària. Per allò de si s'aproxima algun cos en moviment des de l'espai exterior i en direcció a la Terra. L'impacte es va produir el passat 26 de setembre, a uns 11 milions de quilòmetres de la Terra, i amb una velocitat de col·lisió de 6,6 quilòmetres per segon. La petita sonda LICIACube, fabricada a Itàlia, volà en paral·lel a la nau DART i recollí més imatges de la col·lisió.
La idea és simple: aplicar una força cinètica suficient per a modificar l'òrbita del cos celeste i desviar-lo de la trajectòria de col·lisió amb el nostre planeta. En paraules de la NASA, les proporcions de les mides entre DART i Dimorphos són similars que un cotxe de golf s'esbrellés contra la Gran Piràmide de Giza. Ara, farà falta esperar uns dies i analitzar totes les dades i la resta d'imatges obtingudes per tal de confirmar que el canvi d'òrbita s'ha complert a conseqüència de l'impacte. Tota la missió ha costat uns 330 milions de dòlars americans.
De fet, no hi ha res de què preocupar-se: cap d'aquests asteroides s'aproximava a la Terra de manera perillosa. El projecte és conduït des de l'Oficina de Coordinació per a la Defensa Planetària de la NASA, encarregada de detectar i monitorar cossos estel·lars que orbiten al sistema solar i que es podrien desviar cap a la Terra a causa de la interferència entre les forces gravitacionals dels planetes. L'observació i predicció dels moviments d'aquests cossos en facilita la vigilància i, de fet, la missió DART és una continuació i millora de l'anterior projecte Don Quijote, plantejada des de l'Agència Espacial Europea a principis dels 2000.
A més, han estat uns dies interessants en el món científic: ens trobem en plena setmana dels premis Nobel! De fet, ja coneixem els premis més esperats (almenys en l'àmbit científic): el premi de Medicina al genetista Svante Pääbo i gràcies als seus estudis genètics en l'evolució humana i la paleogenòmica; el de Física, per a Alain Aspect, John F. Clauser i Anton Zeilinger, pel seu treball en la tecnologia quàntica; el de Química, per a Carolyn R. Bertozzy, Morten Meldal i K. Barry Sharpless, per descobrir l'anomenada 'química clic' (o la idea de conjugar reaccions químiques entre petites molècules) i la química bioortogonal.
Darrerament, la ciència ens té meravellats amb els seus descobriments i avenços. A més, a banda de ser l'eina (quasi) perfecta de conèixer el nostre món, té la capacitat d'enllaçar i conjugar diverses generacions de científiques i al voltant del món. Isaac Newton celebrava el coneixement adquirit elogiant el fet d’observar “sobre les espatlles d'altres gegants", recordant generacions passades. Carolyn Bertozzy, vuitena dona premiada amb el Nobel de Química, ha dedicat el premi a les generacions futures: "Sé que qualsevol cosa que el meu laboratori pugui aportar al món és una mica, en comparació amb la totalitat del que els meus alumnes aportaran al món".
Sebastià Franch és científic
