Darwin, Linné i les vergonyes de la història
Professor i escriptorEl Museu d’Història Natural de Londres és un lloc extraordinari on els infants poden passar quatre o cinc hores sense cansar-se, o sense cansar-se gaire. Segons informa la premsa britànica, els directius de la institució han decidit revisar les seves col·leccions perquè passen pena que puguin resultar ofensives. Alguns lectors ja heu vist per on va la cosa: heu recordat les edicions de Mark Twain esporgades de termes que avui sonen insuportablement racistes, o la retirada recent d’Allò que el vent s’endugué de diverses plataformes, que no sé com ha quedat finalment. Però no dejectem l’anunci del museu londinenc amb una ganyota de menyspreu: al rerefons hi ha realitats tan incontestables com les opinions més aviat lletges que alguns científics varen mantenir sobre els pobles suposadament subdesenvolupats o com el lligam íntim que existeix entre la gran empresa il·lustrada del descobriment del món i el projecte colonialista. El que resulta dolorós, ai las!, és que la revisió, encara pendent de materialització, pot afectar noms tan insignes com els de Charles Darwin o Carl von Linné.
Charles Darwin deu ser el nom singular amb més presència al Museu d’Història Natural: s’hi exhibeixen espècies i restes fòssils recollides per ell, una gran secció del museu porta el seu nom i una imponent estàtua seva presideix una de les grans escales de l’edifici. Tot ben merescut: la seva teoria de l’evolució és encara el fonament del paradigma actual de la biologia i diria que ha fet més que ningú dels darrers dos segles perquè entenguem el lloc que ocupa l’home al gran tapís de la vida. A més, defensar el llegat de Darwin davant els reaccionaris del creacionisme segueix essent un imperatiu il·lustrat. Succeeix, però, que el nostre home va deixar escrites valoracions bastant pejoratives sobre els indígenes amb què topava en el seu viatge inoblidable, en especial sobre els pobres habitants de la Terra del Foc que el capità FitzRoy havia tingut l’ocurrència de portar a Anglaterra amb el Beagle (que és una trista història que donaria per a un altre article).
I què direm del zoòleg, metge i botànic Linné, o Linnaeus? Nascut a Suècia un segle abans que Darwin, és un dels grans naturalistes de la història, creador d’aquell sistema gràcies al qual les espècies tenen un nom universalment reconegut, en llatí i en dues paraules: una balena blava és un Balaenoptera musculus per a tots els científics del món. Jean-Jacques Rousseau va afirmar que no coneixia cap home més gran que ell, i Goethe va comparar la influència que havia rebut d’ell amb la de Shakespeare o Spinoza. De manera no gaire sorprenent, si li escodrinyam una mica la motxilla, hi trobarem un grapat de vergonyes, en forma d’opinions poc afalagadores sobre els seus congèneres de pell més fosca. I també hi ha qui ha dit que la seva visió d’un immens diccionari universal d’espècies en llengua llatina, amb noms normalment encunyats des d’Occident, només és possible des del menyspreu a la diversitat lingüística i cultural del món.
Què ha de fer, el museu? Ha de retirar les col·leccions de Darwin, Linné i d’altres? Ha de contextualitzar-les? Ha de llevar l’estàtua de Darwin? No voldria veure’m en la pell, o en la ment, dels qui han de rumiar-hi i arribar a una conclusió. Facin el que facin, ho faran malament per a algú. No poden caure en l’extrem del que no fa gaire denunciava la ja famosa Harper’s letter (glossada no fa gaire en aquesta publicació per Nanda Ramon), que signen intel·lectuals tan inequívocament progressistes com Noam Chomsky o Margaret Atwood. L’excés de zel en la relectura de la història i en l’aplicació del criteri del políticament correcte pot constituir una forma de censura. O una forma d’insult a la intel·ligència: si abans de veure Allò que el vent s’endugué em fan llegir una explicació sobre el racisme de l’època sentiré que em prenen per beneit.
Però ja ho deia al primer paràgraf: no mirem amb displicència la preocupació dels dirigents del museu. Les vergonyes del passat hi són. Hi ha capítols de la història, com són l’esclavisme o el colonialisme, que mereixen una lectura respectuosa amb la quantitat ingent de dolor que signifiquen. Hi ha milions de persones que senten el pes d’una herència execrable. Mentre Linné posava noms llatins als ocells, o mentre Darwin reflexionava sobre els mecanismes de la selecció natural, el món s’anava bastint sobre les bases de l’opressió i la desigualtat més profundes.
No sé com es resol la qüestió. Retirar l’estàtua de Darwin també seria una ofensa, crec que justificada, a la tradició científica dels darrers segles. El nom de Linné ha de continuar essent el d’un il·lustre. Els responsables del museu haurien de ser alhora assenyats, sensibles, imaginatius, intel·ligents i justos. Sembla impossible, però fer un museu en què els nins passen cinc hores sense cansar-se, o sense cansar-se gaire, també ho sembla.
