Els dàtils del Ramadà a sa Pobla
Entrar un divendres de Ramadà a la mesquita Ibno Mazig de sa Pobla és iniciar un viatge breu d’espiritualitat i de descobertes. El creient i Al·là es retrobaran en una sola unicitat. Mir atentament des de la fila del darrere, he cercat un espai discret ja que no vull destorbar. A mesura que s’acosta l’hora de l’oració arriben els homes i els infants, cadascú centrat en ell mateix. Aixequen els dos braços, s’agenollen i amb el front toquen dues vegades a terra. És el moment més important, el punt de contacte i d’unió. Després, esperen l’arribada de l’imam sense parlar ni fer renou.
Intent “caçar instants”, observ la gran sala –potser hi caben unes cinc-centes persones, puc sentir l’alenar pausat i rítmic, també el seu silenci. L’atmosfera i el seu clima m’impressionen. No hi ha cap dona, ni esposa ni filla, elles han quedat a casa, així ho mana la tradició dels musulmans del nord d’Àfrica; cap veu de la sala planteja que pugui ser d’una altra manera. Em diuen que tenir una dona al costat o al davant impediria concentrar-se en l’oració. Continuen arribant i omplen les fileres del davant. Els majors i els homes econòmicament més poderosos de la comunitat trien la primera fila. A l’hora de donar almoina, seran els més alegres i generosos. Aquesta vegada hi ha més adolescents que en les altres visites, potser sigui el resultat de la constància de la madrassa poblera. Cada dissabte, dues persones estudioses de l’Alcorà hi fan classe.
Els passats mesos de març i abril em varen sorprendre pel seu inesperat convit a un viatge d’espiritualitat. En poc temps, vaig tenir l’oportunitat de compartir i de visitar l’Abadia de Montserrat, el monestir de Poblet i el de Vallbona de les Monges. Podríem dir que la bellesa de les línies arquitectòniques del Císter em va ajudar a crear un clima interior propici per després poder gaudir de la processó dels Dolors a Bellpuig i de la Pasqua tradicional i cristiana del meu poble. Tan sols em mancava una visita que els anys de covid havien condicionat. Érem a temps de Ramadà, aquell que marca el triomf de la “voluntat pròpia, per damunt del món terrenal”. En Mimoun el Hamdaoui em va obrir les portes.
Quan era el cap dels municipals a sa Pobla, vaig agafar el costum de visitar la mesquita d’Ibno Mazig en temps de Ramadà. Ho feia per cortesia, per compartir i també per curiositat. La mitja hora llarga que durava la cerimònia, jo procurava anar-hi en divendres, m’ajudava a entendre i a perdre pors. Elements que després eren útils –i molt– en el treball del dia a dia, sobretot en la mediació i la resolució de conflictes. L’experiència i el raonament m’ensenyaren que amb la paraula, amb una encaixada de mans o una emotiva abraçada podíem solucionar o afrontar la majoria de les dificultats que arribaven. Ben aviat vaig saber que amb aquells joves i homes que feien bandera de la seva condició de berebers, nosaltres hi teníem molts de punts de confluència. Enguany hi he tornat, curiosament han coincidit les celebracions de les tres grans religions monoteistes.
A i mitja en punt Mohamed –l’imam pobler nascut a Oujda– entra a la sala amb unes vestidures blanques impol·lutes. Dirigirà l’oració i farà una breu predicació. És la primera vegada que llegeix a un paper, i pel to de veu em tem que no l’ha escrit ell. Segurament que les paraules llegides en la celebració del divendres venen de Rabat. Quan és l’hora en punt, l’oració acaba i els homes comencen a saludar-se, donar-se la mà o una abraçada. La sala es transforma i bull.
Els més majors venen a saludar-me, els més joves demanen en veu baixa qui som, i què hi faig allà. Quan queda poca gent, observ que Bagdad treu una gran capsa de dàtils i comença a posar-los de tres en tres dins unes bossetes transparents. Prepara els dàtils per l’Iftar, el trencament del dejuni. Serà la primera ingesta d’aliment que faran els musulmans a la posta de sol, a vegades acompanyats d’un tassó de llet. El profeta Muhammad ja trencava el dejuni menjant tres dàtils. De llavors ençà, els dàtils agermanen els musulmans del món. Quan parlem del dejuni del Ramadà, quasi sempre em donen la mateixa resposta: “Ens ensenya a tenir paciència i humilitat, ens ajuda a recordar i valorar la fortuna que tenim i que ens cal ajudar els més desvalguts. Purifiquem el cos i ens facilita que l’esperit es comuniqui més fàcilment amb Déu”.
Els saborosos dàtils, cada Ramadà, omplen les boques i les botigues dels musulmans de sa Pobla i dels cinc continents. Una casa sense dàtils és una casa on es passa fam, em varen dir. Tres dàtils, ni dos ni quatre: tres.
PS. A sa Pobla tenim distintes diversitats i realitats religioses. Pens que avui en dia estam construint un nou compromís ètic i social al poble. Aquest nou compromís ja ens està transformant, subtilment, potser de manera imperceptible, però constant i sense retorn.
