Davant la foto de Xi Jinping i Putin

1. La visita. L’estel·lar visita del president xinès Xi Jinping a Moscou és transparent. Les imatges que ens mostren els dos personatges junts no dona lloc a dubtes. Potser la diferència d’alçada hi influeix, però la mirada, el rictus bucal de condescendència, la posició corporal –recte l'un, encongit l’altre– deixen clar que, per molt que Putin pugui demanar, Xi Jinping és qui disposa. És evident que està aprofitant una guerra que ell no ha buscat però que li obre espai per fer créixer les seves aspiracions a gran potència. Mentre Rússia s’està esprement més enllà del que és raonable en un conflicte que és expressió d'una decadència difícil de revertir, Xi Jinping li perdona la vida i l’utilitza com un esglaó més per apuntalar la seva força. Ara falta veure què és capaç d’aconseguir, sempre mirant de reüll als Estats Units. Si trobés una via que condueixi a un final ordenat de la guerra nihilista de Putin, Xina hauria pujat a un alt nivell com a potència, posant a prova els americans, obligats a acceptar un nou escenari de la governança mundial.

2. L’encanteri. Mirant les imatges de Xi Jinping al Kremlin m’han vingut a la memòria unes consideracions d’un dels millors especialistes en l’estudi dels imperialismes: l’assagista indi Pankaj Mishra. Com diu ell, van ser els mateixos instruments ideològics i polítics occidentals els que van permetre als països d’Orient vèncer els imperialismes i reconstruir el seu paper en la història. Els seus grans pensadors van ser pioners en la crítica de la modernitat occidental, refutant l’interès individual com a motor de la vida humana a partir de les tradicions filosòfiques i espirituals de l’islam, de l’hinduisme i del confucianisme, avançant-se als europeus, perplexos per la carnisseria de la Primera Guerra Mundial, amb la pregunta sobre els límits de la fe i la raó. Però a l’hora de la veritat van ser els principis europeus del nacionalisme i del patriotisme els que van actuar com catalitzadors per poder derrotar els colonitzadors occidentals. I a poc a poc han anat adoptant formes i institucions dels estats nació moderns: “Unes fronteres clares, un govern disciplinat, una burocràcia lleial, un codi de drets per protegir els ciutadans, un ràpid creixement econòmic a través del capitalisme industrial o el socialisme, programes d’alfabetització massius, coneixements tècnics i el desenvolupament del sentiment d’uns orígens comuns en el marc de la comunitat nacional”. En dues dècades, a partir de 1945, van sorgir 50 estats nous.

El resultat, ens diu Pankaj Mishra, és un món cada cop més unificat en un sol sistema econòmic. Senzillament, “avui dia no existeix cap resposta convincentment universalista a les idees occidentals sobre política i economia, encara que cada cop semblen més febrils i perillosament inadequades en àmplies regions del món”. I afegeix: “L’encanteri del poder occidental s’ha trencat” i, al mateix temps, “l’esperança que alimenta la cerca d’un creixement econòmic sense fi és una fantasia tan absurda i perillosa com qualsevol quimera d’Al-Qaida”. Però no hi ha traces de configuració d’un model diferent. Aquest és l’impàs del progrés que dibuixa Pankaj Mishra. Occident pot perdre domini amb les seves pròpies armes. L’arqueologia del pensament oriental modern qui sap si és en el fons la genealogia del nostre futur.

3. Autoritarisme. Si la foto de Xi Jinping em porta a aquestes consideracions és perquè el seu domini, la superioritat, el to un punt sobrat que exhibeix davant Putin remet a l’èxit del poder xinès, que ha construït una fusió entre poder econòmic i poder polític, una forma d’autoritarisme capitalista, que va més enllà però que respon a les mateixes pulsions que l’autoritarisme postdemocràtic que pren volada a Occident. I que és l’expressió de la incapacitat dels poders polítics de posar límits als poders econòmics, que és el gran problema que viu Europa ara mateix. A la Xina no hi ha distinció, van junts, amb un grau d’impunitat que permet progressar sense límits en sectors estratègics bàsics. I si pensàvem que a mesura que creixessin en benestar aquestes societats mirarien el nostre model, veiem com està passant al contrari. A Occident, la incapacitat dels polítics de posar límits als diners fa sentir òrfena la ciutadania i obre la via directa a l’autoritarisme.