Deixar de flirtejar amb els nazis i altres emergències

EducadorEls darrers dies del 2019 persisteixen a caracteritzar un any que ha estat mogudet políticament i socialment. Com si l’any que acaba es resistís a fer-ho, amb noves decisions judicials en un sentit i un altre que també evidencien la tensió que reviurem a molts sopars nadalencs amb el cunyat de torn. Amb una investidura que encara no pot ser anunciada i, com no podia ser d’una altra manera, amb el darrer episodi de blanqueig del feixisme davant la societat des de l’esport i els mitjans.

Al futbol, potser per allò de les passions que desperta –i afegiria que la testosterona–, sempre hi ha hagut grups violents, alguns dels quals probablement eren part de les cavernes on l’extrema dreta s’amagava (o en determinades ocasions, s’hi exhibia), a part del PP. Ara també els tenim en plantilla, amb jugadors nazis com Roman Zozúlia, de l’Albacete, finançador del feixisme violent a Ucraïna. Només faltaria que no hi hagués nazis al futbol, si en tenim a les institucions, com l’(ex?) falangista i admirador de Primo de Rivera Javier Ortega Smith; o al capdavant de la mateixa Lliga de futbol, amb un (ex?)militant de Fuerza Nueva com Javier Tebas que la presideix amb total normalitat.

Tots tres es reivindiquen, sobretot i entretot, com a ‘patriotes’. La seva idea de pàtria no és altra que un model polític i social feixistoide, però darrerament són massa els qui els fan de comparsa. A Zozúlia els del Rayo li varen recordar la seva condició i, clar, es va suspendre el partit amb l’aval de la Lliga. Perquè òbviament es pot insultar jugadors pel fet de ser negres o magribins, donar cabuda a la violència als estadis o amenaçar, com va succeir fa poc a Canàries, de violar una àrbitra, però no es pot dir nazi a un nazi. L’emblanquinament d’un personatge com Zozúlia i la justificació de la suspensió del partit que han practicat la major part de periodistes i mitjans de la premsa esportiva i no esportiva ens haurien de fer reflexionar.

En paral·lel, també s’han emblanquinat ‘manades’ de violadors. A Aranda de Duero es convocava fa uns dies una manifestació de suport als futbolistes condemnats per violació, perquè al contrari del que diu la sorora cançó de Las Tesis, segons aquests salvatges i els seus emblanquinadors ‘la culpa’ era d’ella, d’una menor d’edat que ha estat qüestionada fins i tot des d’uns mitjans que en lloc de denunciar-ho, es limiten a presentar una manifestació pro-violència pederasta com si fos una notícia més. Tot normal.

Els nazis com Ortega Smith, i algun més d’infiltrat en un poder judicial aliè a qualsevol transició democràtica, varen acompanyar el judici al Procés sota el lideratge de Marchena, que veurem què fa davant la decisió de la justícia europea, que ha dictaminat que Junqueras no hauria d’haver estat jutjat, i per deducció, ni hauria de ser a la presó, ni s’hauria de perseguir altres com Puigdemont o Comín. De moment, la primera jugada ha estat la de l’extrema dreta, que mai no ha qüestionat la política econòmica austericida de la UE, però ara sí que critiquen amb el seu Spanèxit que hi hagi tribunals per damunt dels ‘‘nostres’’ (dels seus, volen dir). En els propers dies o hores veurem si la justícia espanyola vol continuar prevaricant, perquè el patriotisme, com bé ens ensenyen Ortega Smith, Javier Tebas i Roman Zozúlia, és el primer, per damunt de la legalitat i la democràcia.

Des del futbol, la política i els mitjans, amb les seves tertúlies infames, no deixam de flirtejar amb els nazis i les seves consignes, que se’ns colen a la barra del bar i als sopars nadalencs. El més sagnant no és riure amb ells o saludar-los, sinó el fet de no tenir una alternativa civilitzatòria a la seva barbàrie. El sistema és fraternalment seu, però ells són capaços de mostrar-se com els vertaders antisistema. Així ho fan veure, des de la contundent victòria de Boris Johnson amb el seu Brexit; l’impeachment a Donald Trump -que serà la seva autèntica precampanya-; o els desnonaments que persisteixen a Palma, davant el fracàs del que resta d’un estat del benestar que mira de tapar els forats de la materialitat de l’existència de la gent, però és incapaç d’atorgar una mica de llum davant la incertesa del temps que ens ha tocat viure, i que massa gent viu amb angoixa.

El balanç de la COP25, per acabar de rematar-ho, també va per aquí: no ha fet falta que els negacionistes del canvi climàtic moguessin un sol dit, perquè malgrat l’emergència diagnosticada i evidenciada científicament, el balanç de compromisos és tan insuficient com frustrant. I sí, també podem fer bons els nazis des de l’omissió de les nostres responsabilitats.

Si alguna lliçó podem aprendre de 2019 per afrontar el 2020, és aquesta: deixar de flirtejar amb els nazis i atendre amb determinació polítiques d’esperança per encarar totes les emergències.

Bones festes i bon 2020.