Davos i les asimetries del poder
Desigualtat. L’elit econòmica mundial aterra a Davos. Gegants tecnològics, caps de govern i ministres, banquers, executius i capitostos de fons d’inversió, filàntrops, acadèmics i activistes, tots reunits prop del cim de la muntanya màgica de Thomas Mann. L’espectacle del capitalisme globalitzat i financeritzat, reunit sota el lema “Reconstruir la confiança”, sembla, com a mínim, una ironia. Com es pot refer la confiança en un món cada cop més desigual, amb la pobresa extrema a l’alça per primer cop en dues dècades? Amb unes elits cada cop més enriquides i unes finances públiques, dependents d’un creixement alentit, i sense marge per a més sotracs?
L’ONG Rescue.org, que ha dibuixat el mapa geogràfic d’aquesta pobresa extrema, explica com hi ha zones del planeta colpejades per una triple amenaça, on conflueixen desigualtats profundes, impactes climàtics i la fragilitat dels conflictes que s’acumulen arreu del món. El 80% de la població dels 13 països menys desenvolupats del món viuen una pobresa extrema. Uns nivells mai vistos des de principis dels 1990.
Monopolis. Hi ha tot un món on “la gent sobreviu malgrat els seus líders”, com li vaig sentir a dir, fa temps, a la professora del King’s College Funmi Olonisakin; un món on les democràcies estan segrestades pels interessos d’uns pocs, que avui visiten els hotels de luxe d’aquesta estació balneari.
Per això, l’informe sobre la desigualtat, que Oxfam publica cada any coincidint amb el Fòrum de Davos, denuncia els grans monopolis privats que “actuen com els governs, regulen com governs, i competeixen pel poder amb els governs”. El poder corporatiu alimenta la desigualtat, i els governs els han ajudat a fer-ho. El valor d’Apple equival a tot el PIB de França. Les cinc corporacions més grans del món juntes tenen un valor superior al PIB combinat de totes les economies d'Àfrica i l'Amèrica Llatina i el Carib. El record d’Ulrich Beck, quan parlava del “poder dels impotents”, queda esmorteït per l’exhibició opulenta d’aquests guardians i senyors del seu propi món.
Legitimitat. Estem davant d'un món fràgil, dominat, sobretot, per tres guerres: el conflicte Rússia-Ucraïna; Israel-Hamàs, i “la guerra dels Estats Units contra ells mateixos”, com ho descriu l’informe de prospectiva de l’Eurasia Group per a aquest 2024. El fantasma de Donald Trump ja sobrevola Davos, convertit en factor de risc i especulació permanent.
La cursa electoral ha començat als Estats Units. I, al capdavant de les enquestes, hi regna un expresident acusat, entre altres delictes, de connivència amb la insurrecció del 6 de gener del 2021. La presidenta del Banc Central Europeu, Christine Lagarde, admetia obertament que un possible retorn de Trump a la Casa Blanca seria “clarament una amenaça”.
La legitimitat i funcionalitat del sistema polític americà porta anys acumulats d’erosió. El partit republicà ha quedat segrestat pel trumpisme –sigui quin sigui el veredicte judicial sobre les opcions de l’expresident de tornar-se a presentar–. El trumpisme marca l’agenda i la retòrica. Ron DeSantis, un altre potencial candidat dels republicans a la presidència, va titllar, l’any passat, el Fòrum Econòmic Mundial d'"amenaça a la llibertat" dirigida per la Xina. El governador de Florida va advertir que qualsevol política sorgida de Davos quedaria liquidada en arribar al seu estat.
Els caucus d’Iowa són només el tret de sortida d’unes eleccions que es decidiran, molt probablement, per unes desenes de milers de votants en un grapat d'estats, però que incidiran directament sobre la seguretat, l'estabilitat i les perspectives econòmiques del món.
La democràcia dels Estats Units s’ha convertit en el paradigma de la degradació d’un sistema afeblit i maltractat pels interessos d’unes elits molt concretes, que ara es miren de reüll, esperant esdeveniments.
