La fi del debat

Si Calderón, solemne, va entendre el món com un gran teatre –“El gran teatro del mundo”–, ara potser hauríem d’acudir a Quevedo, que, també en termes teatrals, ens advertia: “No olvides que es comedia nuestra vida / y teatro de farsa el mundo entero, / que muda el aparato por instantes / y que todos en él somos farsantes”...

És possible que Quevedo també ens vengui massa gros per esbossar la política d’avui en una de les seves més llastimoses expressions, el debat, que ha contaminat fins i tot la televisió de famosos per no res o per pura estultícia. Fa anys que va irrompre a la vida pública el concepte de debat com a panacea universal i, més concretament, com a font d’energia per fer circular la democràcia per totes les venes de la societat. En temps del franquisme, del debat ni se’n feia menció, no fos cosa que. Més endavant i segons estava escrit, la democràcia i les seves múltiples ànimes s’implantarien, n’estàvem segurs, de moltes maneres, però, sobretot, per obra i gràcia del debat i de la seva germanastra, la tertúlia política.

Aquesta fórmula, que ha permès als mitjans audiovisuals omplir hores infinites, quasi sempre de franc, no s’explica si els participants són impermeables irredempts. I: quan heu vist i/o sentit algun-a debatent amb sana disposició a deixar-se influir –no diguem amarar– per les idees dels companys de micròfon?

Aquesta és la qüestió i és el que permet albirar, amb alegria, la fi d’aquestes pràctiques en l’audiovisual per manca d’interès, per avorriment universal. Quan això succeeixi, haurem guanyat la possibilitat de fer zàping sense sentir-nos tan agredits com fins ara. Si ho pensau bé, haureu d’admetre que no és poca cosa.

Guillem Frontera és escriptor