El degoteig de notícies relacionades amb el lloguer turístic és incessant, tant com les opinions enfrontades (i en massa ocasions gens fonamentades) que suscita la qüestió. En les darreres setmanes, sense anar més enfora, hem pogut llegir que s’estan oferint lloguers de fins a 7.500 euros mensuals al centre de Palma, que han crescut de manera molt rellevant les obres il·legals per adequar habitatges en sol rústic, que hi ha persones que han de renunciar a treballar en determinats indrets perquè no troben allotjament (situació especialment greu a l’illa d’Eivissa) o que empreses i fins i tot grans fons d’inversió estrangers van a la caça i captura de qualsevol immoble susceptible de ser llogat a turistes.
Divendres, el Consell de Govern va aprovar el projecte de llei de modificació de la Llei 8/2012, del turisme de les Illes Balears, relativa a la comercialització d’estades turístiques a habitatges. Segons els arguments de l’Executiu, i després d’haver inclòs part de les esmenes presentades, el document “aborda bàsicament dues qüestions: la regulació de la comercialització d’estades turístiques a habitatges (l’anomenat lloguer turístic) i l’establiment d’un sostre real de places turístiques”. El conseller Barceló (situat ara en el centre d’una tempesta política d’imprevisibles conseqüències) assegurava que s’ha cercat una solució equilibrada entre el dret d’accés a l’habitatge per als residents de les Balears, la protecció del medi ambient i la convivència entre residents i turistes, d’una banda, i l’exercici amb garanties d'una activitat econòmica que possibilita repartir millor la riquesa generada pel turisme, d’una altra.
A mi, la veritat, més que “solució equilibrada”, em sembla un joc de malabars que fa el Govern per intentar abordar una problemàtica que és incapaç de gestionar. El discurs, intencionadament ambigu, destaca els aspectes positius i regulatoris de la llei (no tot es podrà llogar, s’incrementen les sancions, es controlarà molt més, etcètera), però, al meu parer, no soluciona una qüestió que suposa un gran repte i que s’ha d’inserir necessàriament en un debat molt més profund: quin futur volem donar-nos?
Com és lògic, els defensors del lloguer turístic parlen d’economia col·laborativa, de democratització del turisme, de redistribució de la riquesa generada pel sector, de la necessitat de regular una activitat que existeix i existirà, de l’elevat nombre de famílies que complementen la seva renda o directament subsisteixen gràcies al lloguer. Els que s’hi oposen, en canvi, destaquen la gentrificació produïda per l’increment desmesurat dels preus dels habitatges, les conseqüències mediambientals i sobre els recursos limitats de les Illes, la manca de control sobre l’oferta il·legal, la consegüent ampliació d’infraestructures o l’anteposició dels interessos dels visitants al benestar de la ciutadania.
Què fer davant aquesta polarització de posicionaments? En primer lloc, és imprescindible posar tota la informació damunt la taula. En massa ocasions se’ns ha exigit que acceptem com a vàlides una cosa i la contrària, en funció dels interessos de qui ens parla, i les preguntes que la ciutadania es fa no han trobat encara resposta. Unes, de caire normatiu: qui té les competències per gestionar (prohibir, regular...) aquest tipus de lloguer? És una activitat econòmica? Pot definir el Govern autonòmic què es pot considerar lloguer turístic? Pot imposar multes l’Ajuntament de Palma? Qui resoldrà els inevitables conflictes que es produiran en les comunitats de veïnats?
Unes altres van vinculades amb la problemàtica de l’habitatge, que alguns volen identificar únicament amb aquesta demanda creixent de turistes, però que té el seu origen en la manca de voluntat política per impulsar la figura del lloguer enfront de la compra o per apostar per un parc d’habitatges públics suficientment potent per garantir l’accés a l’habitatge a tots els ciutadans, tant per la via directa com pels efectes que de ben segur tendria en els preus de mercat.
No obstant això, i com ja he dit, el debat és molt més profund. Sense que això signifiqui obviar la problemàtica del lloguer turístic, cal parlar de massificació, de manca de control de places, de gentrificació o de la conversió de les Illes en un gran parc temàtic. I també dels recursos limitats de la nostra comunitat, de l’increment de vehicles de lloguer (una altra qüestió que se’ns ha escapat de les mans), de l’adaptació de les infraestructures a la creixent demanda (tenim un Consell Insular suposadament d’esquerres que promou el desdoblament de la carretera de Llucmajor a Campos) o del consum desmesurat de territori, convertit en una simple i cobejada mercaderia.
Perquè no m’acuseu de no banyar-me, i conscient que no tot és blanc o negre i que darrere la consecució dels desitjos personals de cadascú s’hi interposa sempre la complexa realitat, em trob molt més a prop de les tesis defensades pel GOB o Terraferida que d’aquells que aposten per una “regulació ordenada” d’un fenomen que qualifiquen d’inevitable. Com deia na Trinity a en Neo, ja hem estat allà, sabem exactament on porta aquest camí. De veres el volem tornar a transitar?