Un debat mínim sobre una urgència màxima

Enmig del soroll pel xoc de trens entre les grans institucions a Madrid, està passant quasi en silenci un debat fonamental per a milions de persones a Espanya: quant hauria de pujar el salari mínim interprofessional, actualment de 1.000 euros? ¿Entre 46 i 82 euros al mes, com proposen els experts que han assessorat el ministeri de Treball? ¿Més, com els 100 que proposen els sindicats? ¿O menys, com desitjaria la patronal?

És un assumpte molt controvertit. Fins fa poques dècades els economistes eren més aviat reticents a implantar –i no parlem ja d’augmentar– salaris mínims. Entre altres raons, perquè no teníem cap evidència dels efectes que podien tenir. A falta de dades, s’agafaven a la teoria. I la de l’oferta i la demanda era la més poderosa. Si el preu d’un producte –en aquest cas, el treball– puja, la seva demanda baixarà. El que es tradueix, en el mercat laboral, en atur. Si alguns treballadors són massa cars per a la feina que fan, deixarem de contractar-los. Però al llarg dels anys 90, als EUA els economistes David Card i Alan Krueger van poder començar a avaluar, de forma rigorosa, l’impacte real dels salaris mínims.

Com si es tractés d'un experiment, van comparar dues regions veïnes: Nova Jersey i Pennsilvània. A la primera va augmentar el salari mínim en gairebé un 20%, i a la segona es va mantenir estable. Què va passar amb l’ocupació? Sorprenentment, no es va reduir a Nova Jersey, on el salari mínim havia pujat. Al llarg dels anys hem acumulat una muntanya d’estudis sobre els efectes de les pujades del salari mínim que presenten resultats diversos, i en la majoria dels casos petits. No hi ha grans canvis, ni positius ni negatius, al mercat laboral. A vegades, es redueix marginalment l’ocupació, d’altres s’expandeix. Però no podem limitar els efectes de les pujades del salari mínim al que passa amb l’ocupació. Per exemple, a vegades ens trobem també amb augments de la demanda agregada. Si alguns treballadors tenen un sou una mica més alt, consumeixen també més, cosa que acaba generant més llocs de treball.

Els estudis duts a terme al llarg dels últims anys han vist que el salari mínim és també una eina útil per combatre la desigualtat. Tenir feina és necessari per a una vida digna, però ja no és suficient. Cada cop menys el fet de tenir feina és una protecció contra la pobresa. I si analitzem l’evolució del treball al llarg dels últims anys veiem que cada cop més es concentra a les regions més riques i a les zones urbanes. Les pujades de salari mínim afecten els treballadors i treballadores que cobren menys, i que viuen sovint sota el llindar de la pobresa. I són també aquestes famílies les que més es poden beneficiar d’aquests increments salarials. Com ens recordava fa uns dies Plataforma de Infancia, aliança d’entitats de protecció als infants, ara mateix a Espanya un de cada tres nens i nenes viu en risc de pobresa i exclusió social, liderant així aquests valors a Europa. Per saber quina és la millor via per poder ajudar aquestes famílies a sortir de la pobresa cal fugir d’idees preconcebudes i provar i mesurar polítiques diferents. Per un costat, millorant les condicions laborals, per exemple, amb pujades del salari mínim. Per l’altre, concedint ajuts socials. Aquest tipus de polítiques, com l'SMI, han de ser avaluades per tal de veure si realment assoleixen el seu objectiu.

Per començar, necessitem bons mecanismes per mesurar què vol dir ser pobre. A Catalunya comptem amb l’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya (IRSC), que determina qui pot tenir accés a les prestacions socials. Se situa a poc menys de 7.000 euros anuals d’ingressos, quantia que no ha variat des del 2010. Des de llavors, dues crisis i una forta inflació, que ha fet que moltes persones siguin més pobres amb els mateixos ingressos. La pujada de l'IRSC –que fa anys que demanen agents socials com la Taula del Tercer Sector, i que sí que s’ha actualitzat a escala espanyola– sembla que arribarà amb un acord del Govern en els nous pressupostos.

Per poder dissenyar bones polítiques públiques de lluita contra la pobresa i l’exclusió social ens calen aquestes eines de mesura, com un IRSC actualitzat, així com mètodes per avaluar-ne l'impacte, com el del comitè d’experts. Amb indicadors desfasats i debats ideologitzats, l’únic que aconseguirem serà augmentar el drama de milers de famílies, ja sigui enmig del soroll o del silenci polític.