Quan el debat polític és tan sols aparador
De què serveix el debat polític quan és deliberadament buit, un aparador de cara a la galeria? Deixa de ser diàleg o discussió i passa a ser una operació de màrqueting, però l’intercanvi d’idees es fa impossible. L’article que ha escrit Maria Llull sobre les esmenes del PP als pressupostos posa en evidència un exemple d’aquesta buidor. Per això hi encaixa tan bé la fotografia que ha triat el xef Ferran Adrià per il·lustrar-lo al diari en paper: dos lluços morts mossegant-se l’un a l’altre. Fer propostes inviables sabent que no prosperaran, per molt que sigui una declaració d’intencions, és tan sols una estratègia comunicativa de cara als electors. No dubt que, com afirma la dirigent popular Marga Prohens, aquesta és “una tècnica habitual”, tant en el seu partit com en altres. Però això no la fa més disculpable. Tampoc no és estrany que algunes formacions es vantin de fer gestió i no política quan aconsegueixen controlar una institució, si és que aquest és el seu nivell polític. Cal recuperar el significat ple de la paraula ‘política’, que engloba tot allò que afecta la nostra vida en comú. La política és imprescindible perquè els grups humans puguem conviure en comunitat, però les operacions de màrqueting de cara a la galeria, per fer veure que es fa política sense fer-ne, només són un obstacle més. Es fa més política en una manifestació al carrer, en una assemblea d’estudiants o en un grup de debat que amb esmenes impossibles.
