De debò

Cada cop que als Telenotícies es parla de Junts per Catalunya apareix un personatge, sovint Jordi Turull, sobre un faristol de caixa blanca amb aquesta inscripció: "Gent de debò". "No m’ho puc creure", vaig pensar la primera vegada, "ho deus haver vist malament". Doncs sí, és l'eslògan, convertit en rutina, amb què els dirigents juntistes transmeten les seves consignes, les seves estratègies, la seva doctrina. I sembla com si passés desapercebut: no he llegit un sol comentari, una sola crítica, sobre el tema.

“M’he fet mal de debò”. “És una noia intel·ligent de debò”. Aquests exemples de l’ús de la paraula són al diccionari. Crec que queden pocs dubtes sobre el sentit de l'eslògan: diferencia entre els autèntics i els altres. De manera que sembla clar que el que ens estan dient és que només els ciutadans juntistes –suposo que l’atribut s’estén a directius, militants i votants– són de debò, mentre que tota la resta de catalans som de riure. Només els que s’incorporen a la creença juntista poden aspirar a la redempció, a la plenitud. És cert que la política, especialment en moments de confrontació, busca sovint la seva justificació transcendental, la transferència del fet religiós com a via d’enquadrament dels seus i de desqualificació dels altres. La sacralització de la pàtria, com a realitat superior a la nostra condició, és un recurs al qual s’entreguen arreu les diferents decantacions dels nacionalismes i de les ideologies del tot. I, per tant, també a la necessitat de demostrar que la seva és l'única Església vertadera, de la mateixa manera que molts catòlics es consideraven els únics cristians de debò.

¿Hem d’entendre, doncs, que Junts és la secta autèntica i que qualsevol ciutadà que no estigui amb ells no ho és de debò? Francament, em sembla com a mínim un missatge poc edificant, potencial germà d’un sectarisme que no fa precisament goig. Sé que els designis dels publicistes són inexorables. I que hi deu haver un manual d’ús que deu explicar meravelles sobre l’eficàcia seductora d’aquest eslògan. Però que a aquestes altures encara estiguem jugant a autèntics i a traïdors com si fos un entreteniment, fa una mica de vergonya. I em sorprèn que cap dels seus socis-adversaris ho hagi fet notar. Si hem de fer cas a Junts, doncs, resulta que la immensa majoria de catalans no som de debò. Una visió ben miserable del país.