La dècada del Procés / L’enveja de Madrid
La dècada del Procés
Llegeixo, amb certa estupefacció, que el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Giró, s’ha referit a “la dècada del Procés” en seu parlamentària. Em sorprèn que el conseller –llaç groc a la solapa, set milions d’euros de patrimoni– utilitzi aquesta expressió, com si hagués donat per acabat el camí cap a la independència, com si el 2021 fos el punt final a tot allò per què s’ha batallat durant deu anys. L’expressió té alguna cosa de rendició. És estrany que ho digui Giró quan el partit polític que representa, Junts, és avui qui més alt fa voleiar la bandera estelada. Decideixo anar a les fonts i mirar què ha dit, exactament, en Giró des del faristol del Parlament per respondre a Eva Parera, ara al Partit Popular. Li retreu a la diputada que anheli la descomposició i la decadència de Catalunya i l’avisa que la fotografia econòmica del país que presenta –apocalíptica– no retrata la realitat. “El sobiranisme a Catalunya no ha provocat cap cataclisme en l’economia del país, ans al contrari. Les dades ens diuen que entre l’any 2011 i el 2020 el percentatge d’empreses amb seu social a Catalunya sobre el total de l’Estat no ha canviat substancialment. El 19% de les empreses d’Espanya continuen radicades a Catalunya”. I aleshores va argumentar que, també en atur, estem millor aquí que a Madrid i que si tomba i que si gira. La qüestió és que Giró mai no va parlar de “la dècada del Procés” com a tal. D’on surt, doncs, aquesta etiqueta que, en forma de titular, han utilitzat no pocs mitjans? Fins on he estirat el fil, la font primigènia és el titular de l’agència Efe (“Giró defiende que la década de «procés» no ha provocado decadencia económica”) a partir del qual tothom talla i enganxa. És el nou periodisme. Adotzenat, automàtic, ràpid, fàcil i barat però altament pervers i, sobretot, desenfocat.
L’enveja de Madrid
Llegeixo que Gerard Piqué, empresari i central del Barça fins que en vulgui esdevenir president, ha anat a Madrid a presentar una iniciativa ecològica per a l’edició de la seva Copa Davis. Allà, a més d’explicar que regalaran entrades per al tenis a qui recicli ampolles de vidre, va lloar el Madrid way of life: “Estimo la meva ciutat més que res al món, però sento enveja de Madrid per tot el que està fent. És un exemple per a Europa i el món. A Barcelona ens està costant més”.
Mentre Piqué els tocava la papada dient-los el que volien sentir i la premsa local s’inflava com un gall de panses, la presidenta Isabel Díaz Ayuso anunciava, amb trompeteria i fanfàrria, que abaixava els impostos. Que els tornava a abaixar, vaja. Concretament, mig punt per cada tram de l’IRPF. Es vanava que serien la comunitat autònoma amb el tipus impositiu més baix. I, per reblar el súmmum del populisme abrandat, comparava les xifres amb Catalunya, on, pel mateix rendiment del treball, cada català pagaria 450 euros més que un madrileny. En Piqué, però, deia que l’enveja no era per una qüestió econòmica. I aleshores? Què n’anhela? ¿La doble fila perpètua de cotxes al carrer? ¿Les botigues obertes sense límit horari? ¿Els nens sense mascareta a l’escola? ¿Els llums de Nadal? ¿La vida al carrer? ¿El soroll de les terrasses fins que es fa de dia? ¿El “ande yo caliente y ríase la gente” com a sistema de vida? Madrid, amb Díaz Ayuso de presidenta i Martínez-Almeida a l’alcaldia, ha convertit “la llibertat” en un eslògan. I tots plegats hem begut a galet la seva propaganda. Però, a Madrid, avui, les desigualtats socials són més extremes que en cap altre punt de l’Estat. Un pediatre de la sanitat pública triga quinze dies a donar hora a un nen malalt. La realitat és, com va dir Giró al Parlament, que l’atur de Madrid està un punt per sobre del de Catalunya. A aquestes altures, enlluernar-se pels llums de neó és –més enllà de nociu per la contaminació lumínica– altament provincià.
