Decadència del pa amb oli

Les tomàtigues de ferro –de ramellet– han donat bon profit mentre la producció i el consum s’han reclòs a Mallorca. Les seves qualitats meravelloses per a la confecció del pa amb oli, una part importantíssima de la nostra alimentació. És un reconeixement unànime, però no oblidem el paper d’aquesta tomàtiga en qualsevol sofrit. Cap altra varietat concentra aquest equilibri entre l’acidesa i una espipellada de dolçor.

Els catalans es tenen pel gran poble del pa amb tomàquet, i és així si només consideram la quantitat amb què el consumeixen. Val a dir que la meva vida ha transcorregut en bona part a Barcelona i els anys m’han permès observar un fenomen absolutament hostil: el deteriorament de la qualitat del pa amb oli al Principat. Ja es fa amb qualsevol casta de pa i amb qualsevol vegetal anomenat tomàquet, amb el benentès que n’hi ha que només serveixen per penitència.

Però hi va haver un moment de gran esplendor, coincidint amb el primer decenni d’aquest segle. La història és senzilla, però té un fons d’epopeia que servidor m’abstenc de desenvolupar. El principi del segle es va donar a l’illa una baixada brutal de la demanda de tomàtigues de ramellet que va arribar a causar gran preocupació entre els seus cultivadors. Un d’ells, però –Francisco Munar, de Petra-, no es resignava a tanta pèrdua –seva i d’amics i companys-, de manera que va prendre una determinació quasi heroica. Un bon matí, emprèn el vol cap a Barcelona, a Mercabarna, i pregunta al cambrer que li serveix un tallat si creu que hi podria haver solució per a un problema tan greu. El cambrer fa venir un majorista, que coneixia la qualitat de la tomàtiga de ferro, i el presenta a en Francisco. Es varen entendre tot d’una: “Com més me n’enviïs, millor”.

Aquell tracte es materialitzà una setmana després amb enviaments de tomàtiga de tots els pobles prop de Petra, Ariany en primer lloc: un total de tres tones, quantitat que es repetí durant uns deu anys, fins que aquella fecunda harmonia del comerç i del gust s’esbucà estrepitosament amb l’arribada d’una varietat de tomàtiga de fregar procedent d’Almeria, més barata i d’una “immenjabilitat” indiscutible. En Francisco recorda amb nostàlgia el bon temps. No ens explicam per què els catalans han optat per continuar degradant el pa amb tomàquet. O sí.

Guillem Frontera és escriptor