Com decideix una societat?
Fa temps que pens en la situació econòmica, social i institucional que vivim. Una de les qüestions sobre les quals més he reflexionat fa referència als criteris que guien o haurien de guiar la presa de decisions socials. Potser, emperò, abans de tractar aquest aspecte cal aturar-se a meditar sobre la forma en què es prenen les decisions. Això m’ha dut a plantejar-me una pregunta: Com decideix una societat? Aquesta no és una pregunta fàcil, però potser la resposta tingui a veure amb el grau d’altruisme dels individus que formen la societat. M’explicaré.
Pot ser que les persones a l’hora de decidir no tinguem en compte el benestar dels altres i no mostrem, per tant, cap als altres cap tipus d’altruisme. De fet, això és el que suposa la teoria econòmica convencional quan accepta que el benestar d’una persona no depèn, ni per a bé ni per a mal, del benestar dels altres.
Si això fos així, no hi hauria marge per a una conducta altruista (ni tampoc envejosa), tothom miraria per si mateix i prou. Tampoc no hi hauria marge per a un projecte global, ja que predominaria el projecte individual. Tots els individus de la comunitat voldrien estar presents en la presa de decisions socials, però no pas per construir un projecte global (no hi estan interessats!), sinó per defensar els seus interessos i impedir que avancin els dels altres.
Potser per caràcter, preferesc pensar que la teoria econòmica s’equivoca adoptant aquest supòsit. Tinc un bon grapat d’evidències que m’indiquen que les persones es comporten de manera altruista i que tenen en compte els interessos dels altres quan es troben en la tessitura de prendre decisions que poden afectar la comunitat.
N’hi ha prou amb l’altruisme (pur o paternalista) de les persones per a garantir una presa de decisions socials òptima? Pel Dr. Amartya K. Sen, premi Nobel d’economia, no. I és que quan es tracta de tenir en compte el benestar dels altres sorgeix sovint l’anomenada ‘paradoxa de l’aïllament’, que du les persones a no mostrar les seves veritables preferències altruistes com a membres d’un col·lectiu i a actuar de manera individualista (egoista).
Permeteu-me que il·lustri aquesta paradoxa amb un exemple. Suposem que existeix una comunitat que viu de la pesca en un determinat entorn natural. Amb el pas del temps ha anat sorgint un problema de sobreexplotació que està posant en perill la supervivència no només d’aquesta activitat econòmica (la pesca), sinó també de l’ecosistema marí. La comunitat va agafant consciència del problema que té, incloent-hi la reducció de la biomassa pesquera. Suposem que tots són conscients d’això i que, a més, tots desitgen garantir la supervivència de l’ecosistema. Això, podria aconseguir-se, per exemple, reduint el ritme de captures o, en un cas extrem, abandonant per complet l’activitat pesquera i reconvertint l’estructura econòmica de la zona. Suposem, per acabar, que la disminució del nivell de captures o el canvi d’activitat no costàs a les persones més del que totes i cada una d’elles estigués disposat a pagar per resoldre el problema.
Es resoldria el problema de la sobreexplotació pesquera en un escenari altruista com aquest i amb unes circumstàncies tan favorables com aquestes? És molt probable que no. Simplement perquè les persones estan disposades a col·laborar en la solució d’un problema si tenen la certesa que realment es resoldrà. Si un individu està disposat a complir la seva part, però ningú no li garanteix que la resta farà el mateix, no s’arriscarà. Per tant, en aquestes condicions i davant la manca de garanties sobre el comportament dels altres, ningú no suportarà un cost, per petit que sigui, per resoldre un problema de tots. Aquesta és ‘la paradoxa de l’aïllament’. Encara que els individus tinguin unes funcions de decisió altruistes, pot ser que acabin mostrant únicament les preferències estrictament individuals. En aquest context, és impossible, de nou, definir un projecte global, encara que els individus el desitgin i considerin que hi ha més punts de concordances que de desavinences o més potencialitats que no pas restriccions. Novament, tornarà a prevaldre el projecte individual.
No basta, per tant, a apel·lar com sovint es fa a l’egoisme dels decisors per explicar la situació econòmica, social i institucional que vivim com tampoc no n’hi ha prou a apel·lar a l’altruisme com a ingredient per capgirar la situació actual. Més important que l’altruisme o l’egoisme dels individus és garantir que el sistema permeti als decisors mostrar les seves preferències altruistes. Només un sistema que alimenta la confiança pot garantir que la presa de decisions sigui òptima, tant si les decisions les prenen uns pocs ‘decisors’ com si les prenen tots els individus ‘votants’.
