Decidir no donar el pit

Avui en dia decidir no donar el pit i, per tant, alimentar les criatures amb llet artificial és percebut com un sacrilegi. No n’hi ha prou amb el fet que una dona no vulgui fer-ho; ha d’exposar una raó de pes per tal que la resta no l’atabali. A voltes, tanmateix, ni un argument poderós permet que els altres la deixin tranquil·la. Li diuen que sí, que els sembla bé, però que quan neixi el nadó ja ho acabarà d’elegir, perquè aquestes decisions –com si la preferència final hagués d’obeir una crida animal i no una tria racional– s’han de prendre amb la criatura en braços. La fan sentir egoista per ambicionar recuperar amb més rapidesa el seu cos d’abans, per pretendre que la seva parella –si és que en té– s’encarregui també de l’alimentació del bebè o per voler esquivar la mastitis. No hi ha res millor que l’alletament natural i qualsevol intent de defugir-lo és un pecat. 

Beatriz Gimeno adverteix a La lactancia materna (Ediciones Cátedra) que “és impossible entendre com s’ha imposat la ideologia que sustenta l’imperatiu de la lactància materna sense entendre l’obsessió contemporània pel risc i, especialment, per la prevenció de malalties. Por a beure, a fumar, a menjar això o allò, al sedentarisme, a la hipertensió, a la lactosa, als ous, als aliments envasats, al colesterol, als traumes, etc. Vivim en la societat del risc [...]; una societat que maneja una idea del risc que sempre és política perquè escollir quins riscos s’accentuen i quins es minimitzen en cada moment depèn de la correlació de forces polítiques, socials i econòmiques. [...] En la societat del risc neoliberal i individualista, la vida és un projecte personal, com ho és l’èxit o el fracàs, i cadascú és responsable d’evitar les seves malalties i retardar la mort al màxim possible”. Així, els defensors a ultrança de la lactància materna expressen que una mare que no alleta pels mugrons és una irresponsable perquè condemna la seva criatura a un futur negre que podria ser eludit si el bebè fos alimentat per llet humana. Aquesta afirmació, a més, és recolzada per estudis esbiaixats que no tenen en compte les condicions de criança dels infants i que ignoren variables importants com la classe social de les famílies. En efecte, no és estrany que els nens de classes pobres –que s’han criat en barris contaminats, que han accedit a una educació de dubtosa qualitat i que s’han alimentat amb llet de fórmula i posteriorment amb menjars precuinats perquè les seves mares han hagut de treballar– tinguin pitjor vida. El que estranya, per contra, és aquesta fixació per donar el pit mentre la majoria de persones s’obliden de lluitar per qüestions que sí que són rellevants per a la salut dels éssers humans, com la reducció del consum i la producció, la millora de la sanitat pública, l’accés gratuït a tota mena de medicaments i teràpies o una reforma del sistema agroindustrial que posi a l’abast de tothom productes sans i ecològics.