Dècimes desbaratades

“…Llegia papers antics / amb sos peus dins un ribell…”. Record haver llegit que la poesia serveix per a romandre en les penombres de la memòria a fi que hi puguem acudir quan la necessitem per explicar-nos el món, o per fer-nos companyia. I em deman quina associació o quin moviment dels estrats submergits de la memòria ha fet aflorar aquests dos versos, que no tenc manera de continuar.

Diria que formen part d’una dècima desbaratada, aquest gènere popular o quasi popular que endevina el surrealisme i ens situa, amb la música de l’estrofa, al territori de l’absurd còmic, i que és només una part del tresor de la poesia de transmissió oral que s’hauria perdut si no hagués estat per la feina ingent i magnífica del pare Ginard i tota la base de col·laboradors del seu cançoner.

No sé si he recordat els versos perquè, efectivament, m’agrada llegir papers antics, com ara aquella carta que els diputats mallorquis escrivien a Pere el Cerimoniós l’any 1365: “...com los mallorquins e poblars en aquesta illa siam catalans naturals e aquell regne sia part de Catalunya…”, o perquè aquests dies he sentit parlar reiteradament de Patrimoni Immaterial, i era inevitable associar-ho amb l’obra del Cançoner, o amb la recopilació de rondalles de mossèn Alcover, que ahir complia anys; però també era inevitable associar-ho amb els poetes moderns que han trobat inspiració en aquell patrimoni, com Mateu Xurí, que improvisa en dècimes, o com Llorenç Moyà, l’autor de la comèdia dels Reis que es martiritza cada any a ses Voltes i dels poemes del Viacrucis que omple cada Divendres Sant les escales de la Seu, que va escriure també dècimes de to humorístic i voluntat polèmica. Ara em ve a la memòria un començament: “Tots els ases mallorquins / bramen a la descosida / no he sentit en la vida / com ara bramuls tan fins…”.

Arran de les Jornades de Patrimoni musical i sonor de Mallorca que tenien lloc el cap de setmana passat, l’antropòleg i músic Txema González em parlava del projecte, fascinador i de ressonàncies borgianes, de Mapa Sonor de Mallorca, un mapa interactiu que ja té prou avançat i aviat es podrà començar a consultar a la xarxa, i em posa com a exemples un enregistrament fet a Algaida just abans del ball dels Cossiers i una cançó que guitarregen i canten gitanos espanyols i portuguesos a la Soledat… I tot això coincideix amb el projecte de llei de salvaguarda del patrimoni cultural immaterial que el Govern ha presentat a Parlament… i amb la previsiblement irada reacció de Ciutadans, que acusa la norma de “pretendre servir-se de la cultura popular de les Balears com un element de construcció nacional” i tenir un “propòsit intervencionista al servei d’una determinada ideologia pancatalanista”, perquè vol “consolidar una identitat nacional dels pobles de les Balears”, tot i que està clar que “l’única nació que existeix és Espanya”.

Tot molt “la primera part contractant de la part contractant”; venc a dir que el patrimoni existeix o no existeix, i és el que és, i si l’única nació que existeix és Espanya, idò no sé quin problema hi veuen, perquè així l’única identitat nacional que es pot consolidar amb tot plegat serà l’espanyola…

Podria ser que devers Ciutadans algú hagi arribat a una conclusió similar a la que va desenvolupar fa anys Joan Fuster des de València: “Com més valencians siguin els valencians, més catalans seran, com més mallorquins siguin els mallorquins, més catalans seran”. I que això del patrimoni cultural, millor obviar-ho, a fi que, efectivament, no hi hagi més nació que Espanya; al capdavall, ells no són nacionalistes, només són normals, i potser dependentistes, per oposició als qui hem de renunciar al nostre patrimoni col·lectiu, i encara és poc preu pel privilegi de tenir un DNI que posa el que posa.

Potser, devers Ciutadans, es demanen preocupats si els alliçonadors pancatalanistes ens hem comprat un DeLorean i hem reculat per manipular vuit segles d’història. I, per més inri, negligint les pobres modalitats balears, que les Rondalles i el Cançoner i el ram de l’antropologia ataquen des del pancatalanisme i que no és pel panespanyolisme que reculen, de cap manera.

Ara record com acabava la dècima de Moyà, aquella que protagonitzen els bramadors ases mallorquins: “nosaltres, uns morts de fam / el català no parlam / perquè tenim quatre potes”.