S’enfonsa el sector industrial a les Illes. Amb aquest títol, un article en aquest mateix diari ressenyava el tancament de tot un seguit d’empreses (o plantes) industrials a les Illes, algunes recentment i altres fa més temps: Bimbo, Coca-Cola, Pep Lemon, George’s. Fa uns quants anys ja varen tancar la part de fàbrica, si més no, Teka-Casa Buades, Kraft-El Caserío, Camper, etc. Més enllà d’aquests i d’altres casos, les dades agregades efectivament confirmen la pèrdua continuada de pes industrial a les Balears, tant en termes absoluts com en relació amb el conjunt espanyol (i europeu). Només una dada, a tall d’exemple: mentre la indústria manufacturera suposava el 5,6% del PIB l’any 2000, el 2016 era només del 3,4% (dades INE). A què és degut el continuat tancament d’empreses (o fàbriques) del sector industrial a les Balears? És un declivi imparable? Hi ha un problema de fons, o és una conjuntura?
La lògica econòmica es pot explicar de manera relativament senzilla, crec. En la decisió d’una empresa de localitzar la producció en un lloc determinat hi ha diversos factors a considerar, de vegades amb efectes contraposats: (1) l’avantatge comparatiu del lloc (determinat per les característiques de la força de treball, dels proveïdors, dels recursos naturals i tecnològics, etc.); (2) els guanys de concentrar la producció en un únic o pocs centres (per tal d’explotar economies d’escala potencials, és a dir, reduir costos mitjans incrementant el volum de producció); (3) els avantatges d’estar a prop dels consumidors (per conèixer-los millor i reduir els costos de servir-los: transport, aranzels, etc.).
És obvi que les Illes Balears gaudeixen d’un avantatge comparatiu en l’activitat turística, a partir dels seus recursos naturals, el capital humà i tecnològic de què disposen; i no en l’activitat manufacturera. Això és així des de fa temps, tot i que històricament sí que hi havia hagut alguna manufactura a les Balears: calçat, mobles, bijuteria, etc. Ara bé, aquests sectors han anat a menys ja fa força anys. Les causes han estat múltiples. Entre elles, la deslocalització internacional de la seva activitat de fàbrica (no necessàriament altres parts de la cadena de valor; per exemple, Camper) cap a països en desenvolupament amb salaris més baixos i amb un avantatge comparatiu en les activitats intensives en treball poc qualificat (per exemple, Teka-Casa Buades).
Per a altres empreses, per exemple, del sector agroalimentari, anar-se’n tan lluny no és atractiu, és important estar a prop dels consumidors. Recentment, però, hem vist com una part d’aquesta indústria ha traslladat fora les fàbriques que encara tenia a les Illes (Bimbo i Coca-Cola a la Península, Kraft-El Caserio a Bèlgica). Com hem dit abans, segurament són les economies d’escala (més importants com més intensiva en capital és la producció) les que empenyen les empreses a concentrar la seva producció en un o pocs centres, cosa que explica el trasllat de la fabricació a centres de la Península (o d’Europa), que envien, des d’allà, la seva producció a les Illes. Paradoxalment, una reducció en els costos d’insularitat (de transport de les mercaderies de les Illes a la Península) pot incentivar aquesta deslocalització atès que es fa menys important per a aquestes empreses ubicar les fàbriques a prop dels seus consumidors a Balears. A més, a mesura que es perd teixit industrial en una regió, aquesta esdevé encara menys atractiva, ja que es descapitalitza en termes de proveïdors i de treballadors qualificats en els sectors en qüestió.
Així, tots aquests factors de fons, juntament amb el continuat boom turístic i allò que aquest suposa en termes d’atracció dels recursos humans i financers existents a les Illes, suggereixen un panorama estructural poc favorable al desenvolupament industrial de les Illes, més aviat tot el contrari. Fa falta ser realista. Tot i això, com que gairebé sempre hi ha marge per fer coses, d’allò que es pot fer des de les administracions públiques i, sobretot, des de les mateixes empreses, en parlarem en un proper article.