El decreixement no entra en campanya

Estam vivint una campanya electoral 'com les de sempre' i no deixa de sorprendre’m, precisament perquè no estam vivint un cicle 'com el de sempre'. Les coses han canviat molt respecte de quan pensàvem que les diferències entre les polítiques de dretes i les d’esquerres es llegien en clau de defensa o atac al territori i al medi ambient, defensa o atac a la cultura i la llengua pròpies, i aposta pels serveis públics o la privatització, els autònoms i la gent gran –dels quals només es recorden en temps d’eleccions. Sé que és una lectura simple, però molt sovint en les campanyes es marcaven les diferències en aquests punts. Ara tenim altres aspectes que han entrat al debat: massificació, excés de turisme, canvi climàtic, límits, circularitat, next generation, transició energètica, etc. És cert, però, que les diferències de les polítiques de dretes i esquerres en alguns d’aquests temes no estan ja tan clares, són més difoses o es presenten amb molts matisos i interpretacions diverses, en els millors dels casos. El cas és, però, que totes aquestes mesures sorgeixen al debat polític perquè han estat qüestionades des de la societat. Però la societat ha plantejat aquestes qüestions en un context més ampli i profund de qüestionament que no es resoldrà amb mesures puntuals, anuncis i gestos polítics, sinó que, ben entès, requereix i implica un canvi radical en com organitzam la nostra societat i la nostra economia en els temps incerts que estan per venir i dels quals no coneixem precedents.

Aquesta setmana hem tengut per Mallorca Antonio Turiel i Antonio Artxebala desbordant-nos amb dades científiques relatives a la situació crítica de les fonts energètiques i els materials sobre els quals hem generat les nostres economies i societats “modernes”. Això s’acaba, però aquí sembla que no passi res. També aportaven dades difícilment rebatibles relatives a les noves solucions verdes i digitals, que el capitalisme més espavilat ens intenta colar fent-nos creure que és per la seva preocupació i implicació en relació amb el canvi climàtic, quan la realitat és que el que preocupa, certament, són els seus comptes de negoci, que requereixen transitar a sectors més rendibles a costa de la por de l’apocalipsi energètica i climàtica que ells mateixos han generat: noves formes de colonització per la via energètica i digital del territori i les societats per continuar fent negoci, parlant clarament i senzillament. També la setmana passada corria per les xarxes l’entrevista de l’antropòleg Jason Dickle que ha publicat el llibre Menos es más: como el decrecimiento salvará el mundo. El titular de l’entrevista era Hem de transitar cap a una economia postcapitalista.

I és que des del món científic i de les ciències socials, són moltes les veus que parlen alt i clar. Tant, que en alguns casos els implica l’amenaça de presó, com el cas dels científics de Scientist Rebellion que a diferents països han començat a fer accions per reclamar l’atenció que les evidències que mostren les seves investigacions requereix: o aturam o no hi haurà tornada enrere. 

I és que la disminució de l’esfera energètica i material que ha sostingut les nostres economies globalitzades, generant territoris d’especialització productiva i econòmica –en el nostre cas la turística– basant-se en els combustibles fòssils barats està arribant a la seva fi. I a les nostres illes, un territori especialment exposat i vulnerable a les conseqüències dels desequilibris ecològics i les desigualtats i precaritzacions socials que aquest model d’especialització turística genera, es continua donant l’esquena al que realment significaria apostar per un decreixement planificat i just que hauria d’implicar necessàriament una reversió de l’especialització econòmica cap a la diversificació productiva, apostant de manera estratègica per sectors productius vinculats a la reproducció de la vida, aquí, ara i per a les generacions futures. 

Parlar de decreixement no és parlar de limitar creuers, limitar cotxes i limitar passatgers. No només. Parlar de decreixement és parlar de quina manera reorganitzam la nostra societat i la nostra economia a partir dels recursos propis disponibles –que hem sobreexplotat i degradat en la majoria dels casos , i que necessitam regenerar i protegir– i els que s’estan exhaurint en un món global que tampoc pensa en com adaptar-se a aquests escenaris inevitables de constricció, en termes de justícia, reditribució i equitat. Calen polítiques que blindin els essencials i els garanteixin, sense deixar vertaderament ningú fora i evitant els processos de la seva mercantilització a què ens aboca l’economia de mercat que mana les nostres vides. Cal el plantejament de fons d’escenaris postcapitalistes. I encara que no s’atreveixin a anomenar-los així, sí que caldria almenys tenir-los en ment i pensar-los i que fos el punt de partida de les seves propostes polítiques. Aquesta setmana hem tingut vaga del sector del metall, en el darrer any hem viscut episodis de desabastiment de materials necessaris per a l’economia, veurem crisis de sectors laborals i econòmics que deixaran de tenir sentit en els propers anys per manca dels combustibles i/o materials essencials per a la seva activitat, i no s’està planificant, i veurem pujades dels preus dels combustibles i l’electricitat com també ja hem experimentat de manera recent i que tornaran, i detectam ja moviments econòmics de grans capitals en acaparament de recursos i sòl. De tot això, a la campanya no se’n xerra. Ens cal una transició i aquesta cal planificar-la.