En defensa de les fronteres

Ahir, Núria Bendicho publicava en aquestes pàgines un article (“La irracionalitat de les fronteres”) en què denunciava l’existència d’aquests “límits traçats amb ganivets esmolats que seguen la vida de moltes persones”, i argumentava que “s’han construït per evitar que la jerarquia que s’ha imposat al món s’esmicoli”, que aquesta jerarquia no seria sinó “una estructura gegant xucladora dels fruits pels països de la perifèria”, i, finalment, que es defensen perquè “els qui governen tenen por que se’ls desmunti la paradeta i no tenen intenció de desarticular aquest sistema”. 

No seré jo qui defensi la pulcritud dels processos que han donat lloc a les fronteres actuals. En els millors casos són fruit d’equilibris, en els pitjors de guerres i sovint de casaments de conveniència en què l’últim que es va tenir en compte va ser la voluntat o el benestar dels afectats. Tampoc no defensaré les experiències colonitzadores, les quals, en general, i malgrat alguns corrents historicistes ben vius a Espanya, van estar caracteritzades per la barbàrie i la crueltat més escandaloses, tant al Carib i al Perú espanyols, a les Moluques holandeses o al Congo belga, com en tants altres llocs amb ben poques excepcions (els britànics en sortirien força benparats en relació als altres si no fos perquè les guerres de l’opi a la Xina basten per condemnar la seva experiència colonial pels segles dels segles).

Ara bé, malgrat aquests fets tan indiscutibles, no podem ignorar que, gràcies als esforços i els sacrificis de molts, s’ha aconseguit avançar força en la democratització i la humanització d’aquests estats tan brutals. En particular, la legislació laboral, l’estat del benestar i la lluita climàtica són possibles gràcies a l’existència de les fronteres.

Ha costat molt arribar a un estat de coses en què el treball infantil estigui prohibit, en què les condicions de seguretat i higiene laboral estiguin regulades i en què els horaris laborals estiguin limitats. Ara bé, aquestes normes s’aguanten perquè un estat les fa respectar dins de les seves fronteres. És més, aquests mateixos estats exigeixen sovint que per travessar-les els productes de l’exterior hagin estat produïts respectant uns mínims, per exemple que no s’hi hagi ocupat infants.

En el cas de la lluita climàtica és similar, amb la Unió Europea com a protagonista, que ja ha dictaminat que, per exemple, els vols que parteixin o acabin dins les seves fronteres hauran de ser neutrals en carboni abans de 2050, i és qüestió de temps que exigeixi que l’acer produït dins del seu territori hagi estat produït sense generar CO₂ i que també ho hagi estat l’acer que provingui de tercers països (o que, alternativament, pagui uns aranzels compensatoris que desincentivin aquesta importació).

Pel que fa a l’estat del benestar, els estats han organitzat i imposat un sistema de solidaritat que respon al principi socialista “de cadascú d’acord amb les seves possibilitats i a cadascú d’acord amb les seves necessitats”: paguem impostos en funció dels nostres ingressos però rebem l’atenció sanitària que necessitem. Ara bé, aquests sistemes es basen en les fronteres: obliguen i beneficien els que hi estan a dins. Sense delimitació de “dins” i “fora” el sistema és impossible.

Les propostes més agosarades de la nova esquerra, com la renda universal o el capital universal, i malgrat la seva denominació, es basen també críticament en l’existència d’unes fronteres que delimitin clarament qui en pot ser beneficiari i qui no. Per exemple, a The stakeholder society, Ackerman i Alstott proposaven que l’Estat atorgués a tothom un capital de 80.000 $ en arribar als 21 anys per tal de promoure la igualtat econòmica i social i reforçar els llaços de ciutadania, però exigien que el beneficiari tingués la ciutadania americana. 

Una persona tan poc sospitosa de neoliberalisme com Branko Milanovic arriba a la conclusió que la immigració no ha de ser limitada, però considera inevitable imposar un sistema en què els immigrants no gaudeixin dels mateixos drets que els ciutadans, com el salari mínim, la sanitat universal o una pensió. La proposta no m’agrada gens, però posa de manifest la impossibilitat de compatibilitzar la desaparició de les fronteres amb la supervivència de l’estat del benestar.

Òbviament, podem imaginar un món alternatiu dotat d’un govern universal prou benèvol i prou poderós com per poder prescindir de les fronteres perquè les seves normes s’aplicarien a la totalitat de la Humanitat, però aquest govern no el veurem, i mentrestant el que hem de fer és procurar millorar el que hem heretat. Com em va dir en certa ocasió David Fernàndez, no hi ha res més revolucionari que el reformisme, i és que no podem oblidar que les pitjors barbaritats s’han executat sempre en nom d’utopies.