Ahir va fer una setmana que es féu pública la sentència del TSJIB que donava la raó a l’empori Pepsico Inc, obligant l’empresa mallorquina Lemon Factory a canviar el nom dels seus refrescos. Sembla, diuen, que una beguda de fruita de nom Josep es pot confondre amb una cola saturada de sucres de matriu ianqui. La resolució, absurda, possiblement ha sorprès poca gent. Tot i que érem una grapada els ingenus que pensàvem que el sentit comú i un mínim coneixement de Mallorca podien haver prevalgut, no ha estat així. L’adversari –en cap cas no cercat– de Pep Lemon és tremendament poderós.
La comparació bíblica redunda. Goliat ingressa anualment 66,7 bilions de dòlars. No van de broma. Bé ho saben a les Amèriques. Tret d’un breu període “diferent” els anys quaranta –en què va ser la primera gran marca de refrescos a fer publicitat dirigida a la comunitat afroamericana sense tractar-los com a infants o deficients psíquics–, Pepsi és un imperi tradicionalment proper als executius del Partit Republicà. Quelcom que no converteix la seva competència, per cert, en millor, i que es podria matisar –ja sabem que el poder financer sempre juga totes les cartes. Un parell d’exemples, ja que hi som. El senador Joseph McCarthy, histèric perseguidor de lliurepensadors, era conegut com a “Pepsi Cola Kid” per l’estreta relació que l’unia als lobbistes de la multinacional. Ho explica l’historiador Arthur Herman, el seu biògraf, membre del prestigiós ‘think tank’ conservador Hudson Institute. La família Bush també s’hi ha vinculat. La palma se l’endú, però, Donald M. Kendall, nonagenari encara viu, que va ser el president de Pepsi, de 1971 a 1986, i que sembla que encara regna amb un llegat ‘especial’. Amic personal de Nixon i Kissinger, va tenir un paper clau –segons ‘The Guardian’ i ‘The New York Times’– fent d’intermediari amb el magnat xilè de la premsa Agustín Edwards –propietari de la mítica capçalera ‘El Mercurio’ i un dels homes més rics del país andí– a l’hora de fer possible el cop d’estat que va acabar amb la mort no natural del president electe de la República de Xile, Salvador Allende Gossens, l’11 de setembre de 1973. Pinochet el va condecorar, temps després, “per la seva actitud amistosa cap al país”. Angelet! El 2004, l’autòcrata Vladimir Putin també li posà medalleta, tot recordant que Pepsi, el 1972, fou la primera empresa estrangera a entrar a la URSS. Ja veim, idò, que els grans, calcin com calcin, s’entenen sempre. Amb antecedents així, no ens ha d’estranyar la seva agressiva política comercial en unes illes mediterrànies.
Però no pot ser que guanyin sempre. Necessitam començar a guanyar nosaltres. És una qüestió d’autoestima col·lectiva. Pep Lemon ha recorregut. Amb la raó per davant, i sigui quin sigui el final judicial d’aquesta història –que podem intuir–, un projecte arrelat al territori i amb una responsabilitat social i ambiental tan forta no pot quedar-se sol. Ens necessita. A la gent i a les institucions. El producte i la feina feta s’ho valen. Però, a més, ens hi van altres coses. Seria una derrota de tothom que una iniciativa empresarial fresca, i realment pionera, desaparegués per l’acció d’un ens a qui importa ben poc el nostre futur. Pep Lemon és un model. Com ho són mil emprenedories que podem trobar arreu. Persones o equips de persones que, ja sigui des del no-res o recuperant el fil conductor d’empreses amb història, generen activitat econòmica amb un compromís real amb la nostra societat. Llistar fa mandra. Cada lector faria la seva, de llista. Jo pecaré de palmesà. Els vins Mesquida o Majoral; les rajoles Huguet; botigues de Palma com Rata Corner i Curolletes; llibreries, també palmesanes, com Drac Màgic, Ramon Llull, Embat i Quart Creixent –i projectes cooperatius com Transitant!. Trispol, Ca Na Toneta, Es Ginebró, La Tertúlia i Concepció, en la restauració. Los Oficios Terrestres i Pelfecte. Gori de Muro, El Fornet de La Soca, GRAM i Tres Serveis Culturals, Melicotó, Filmin. Defensar Pep Lemon és defensar-los a ells –i als que he oblidat. És defensar Mallorca.