Dèficit i gesticulacions

Sempre que parem atenció als que en saben, es fa (encara més) palès com la mirada nacionalista interfereix i distorsiona qüestions que en principi són de ciència i tècnica. Aquest dimarts, a El matí de Catalunya Ràdio d’estiu, l’economista i catedràtic de la UPF Oriol Amat va fer una exposició clara i ben explicada sobre el finançament econòmic, com també en fan sovint Guillem López-Casasnovas o Andreu Mas-Colell. Resumint, el problema segueix sent que les autonomies que més aporten a la caixa comuna (Catalunya, i també les Balears i el País Valencià) són les que menys retorn reben per part de l’estat espanyol. La solució, o bona part de la solució, passaria per l’aplicació del principi d’ordinalitat, incorporat fa quasi vint anys a l’Estatut de 2006 però encara per estrenar. Aplicar-lo, com s’aplica a estats del nostre entorn com Alemanya o el Canadà, significaria que Catalunya (i les Balears, i el País Valencià) aportarien, però també rebrien recursos, d’acord amb l’ordre que ocupen en l’escala de riquesa. Fer això no sortiria debades: que Catalunya rebi el retorn que li correspon implica que altres comunitats rebin menys, o bé que l’Estat inverteixi més en la seva despesa en les administracions territorials.

Aquests serien els paràmetres racionals de la discussió, però la realitat és que de seguida se’n va (i es perd) cap a l’emotivitat nacional. El finançament –recordava la consellera Natàlia Mas Guix al Més 324, acabada d’arribar de Madrid amb les corresponents carabasses– s’ha discutit sis vegades en els darrers quaranta anys. I el resultat, podem afegir, ha estat sempre el mateix: un cop de porta, més o menys sonor i més o menys contundent –el d’aquest dilluns no va ser dels més suaus– a les demandes catalanes. És per la mirada nacionalista de l’estat espanyol, que no tan sols necessita quedar-se els diners i fer-ne el que vulgui (aquesta és la qüestió principal) sinó que també necessita escenificar que no claudica a les pretensions dels catalans, pesseters i insolidaris. A això s’hi ha d’afegir la reacció instantània de quasi totes les altres comunitats autònomes, que sobreactuen i menteixen tant com poden (com la presidenta Prohens, de les Balears, quan diu que no tolerarà que els recursos de les Balears es desviïn cap a Catalunya: mai ni un cèntim del dèficit fiscal que pateixen les Balears, i que arriba a nivells salvatges pel que fa a desinversió, se n’ha anat a Catalunya).

Aquestes gesticulacions s’exageren ara més que mai, quan venim d’un intent fallit de proclamar la independència de Catalunya: l’Estat no tan sols no cedeix ni una mica en la qüestió del finançament, sinó que sap que fer-ho s’interpretaria com una claudicació intolerable. Per la seva banda, el govern de Catalunya sent que li cal condimentar la seva demanda amb algun regust sobiranista, de manera que recorre als adjectius (que són, efectivament, les espècies del llenguatge): vet aquí que el finançament es presenta com a singular, i la negociació, bilateral. Són, tot plegat, gesticulacions. Mentre tothom mou les mans i crida, no cal resoldre res.