Com deia l’Agrado
Un bon amic, que en un moment de la meva vida es va convertir en una mena de germà gran, sempre em deia que som una discutiora (sí, en femení, i amb accent de Santa Pola). I potser és ver que ho som. Per això, mai puc deixar d’intervenir en grups de WhatsApp o converses de bar amb les meves companyies quan sorgeixen comentaris de cunyat que no compartesc i que consider tòxics. I, és clar, la meva resposta sol ser llarga i argumentada, la qual cosa fa que es generi un desequilibri entre el comentari que la instiga i la mateixa resposta, fet que provoca un sobredimensionament del que inicialment pareixia una conversa anodina. Som així.
Situació en un grup de WhatsApp: captura de pantalla d’un titular que diu “El Congrés contractarà per via d’urgència els traductors”, acompanyada del comentari “Espanyols xerrant entre ells amb traductors” i emoticona de l’homenot que es du la mà al cap.
La meva resposta és un titular o comentari alternatiu: “El Congrés, representant la pluralitat lingüística i sociocultural dels espanyols”, a la qual cosa em responen (en castellà): “Segons la meva opinió, una despesa prescindible. La pluralitat lingüística existeix, ningú la discuteix. Jo xerr mallorquí i castellà, i evidentment quan em dirigesc a un extremeny ho faig en castellà, i esper el mateix d’un basc o un gallec”.
El dilema que veig en aquesta reflexió és que expressar-se al Parlament no és igual que una conversa trivial, és l’exercici de la representació pública, i és aquí on radica la importància del reconeixement de la pluralitat. Perquè es tracta d’assolir, també a la seu de la sobirania del poble espanyol, que aquest no és un conjunt homogeni.
El castellà és la meva llengua materna. M’he criat amb accent andalús, amb el qual he recitat a l’escola a Alberti, Lorca i Machado. També tenc competències en mallorquí, que no és una altra cosa que el català propi de Mallorca. Les tenc perquè d’adolescent vaig arribar a l’illa i aquí continuu. I he pogut adonar-me que la reivindicació de promoure i col·locar en el mateix nivell que el castellà les altres llengües d’Espanya és una necessitat, no és un capritx polític.
És una necessitat perquè les llengües pròpies, també els accents propis, són el tret cultural i identitari més important, representatiu i genuí de l’ésser humà, entre altres coses perquè és l’únic, o almenys el més difícil, de ser folkloritzat.
I si això costa doblers públics, benvinguda sia la despesa que fa d’aquest país un estat millor. L’Agrado, l’entranyable personatge de Tot sobre la meva mare de Pedro Almodóvar, després de relatar tot el que havia gastat en cirurgies estètiques, es reivindica dient que “una és més autèntica quan més s’assembla al que ha somniat de si mateixa”. Idò jo crec que un estat és millor, més autèntic, quan més s’assembla als ciutadans que representa.
D’això també va la democràcia, perquè ja sabeu allò que diuen que la democràcia surt cara. Sí, potser la democràcia és més cara que l’autocràcia, però si hem de triar...