Deixar volar l’ocell

Fa unes setmanes que Laila Karrouch, escriptora i infermera d’origen amazic, va visitar sa Pobla, on va poder presentar el seu darrer llibre, titulat Que Al·là em perdoni. Però tal vegada el més interessant de la visita va ser la trobada amb mares i filles, també amazigues, que viuen a sa Pobla, la majoria usuàries de l’associació Pa i Mel. Na Laila va néixer a Nador i a vuit anys es va traslladar amb la seva família a la ciutat catalana de Vic. Ara fa poc que resideix a Tolosa de Llenguadoc. Els qui assistírem a aquest acte aviat ens adonàrem que estàvem davant d’una dona amb una enorme sensibilitat i amb una vida viscuda a cavall entre dos mons, que ella ha assumit amb naturalitat i ha fet propis. 

Hem volgut subratllar el seu origen perquè és important. Sovint s’ha volgut presentar les dones amazigues com un model de llibertat respecte de les dones àrabs, però la cosa és més complexa i no és ben bé així. La propaganda colonial dissenyada per dividir va fer estralls. La realitat va més en la direcció de tenir una societat amb una tradició patriarcal que ofega i condiciona uns i altres, i especialment limita la llibertat i l’autonomia de la dona. Els canvis produïts al Magrib el darrer segle han estat profunds, bàsicament els podem resumir en la crisi agrícola i el consegüent èxode a les ciutats, l’emigració cap a Europa, etc. Dins aquest temps, la família i el paper de les dones és l’àmbit que ha sofert menys canvis. Les dones continuen sent valorades com a transmissores de la tradició i pel seu rol de mares, especialment si tenen descendència masculina. Continuen excloses de l’espai públic i la seva subordinació a l’autoritat masculina continua ben present, fins i tot tenen poc reconeixement dins l’àmbit de la representativitat jurídica, perquè sovint necessiten la tutela de pares, germans o marits per fer determinats tràmits. La seva construcció de gènere està fonamentada en el matrimoni i la maternitat, i dins aquest context cal emmarcar-hi el concepte de l’honor familiar, sempre defensat pels homes i basat en la virginitat de les dones fadrines. L’aspecte tribal i visceral predomina per damunt de l’individu, en aquest cas de la dona. Aquest és el context social en què es mouen les musulmanes tant d’aquí com d’allà. La tradició pesa més a les amazigues. 

Laila Karrouch va parlar de la invisibilitat que pateixen, del conformisme, de la falsa seguretat grupal, de la manca de comunicació entre filles i mares, de les ànsies de jutjar sense saber què estan jutjant, de tot això i de més coses. Mentre l’escoltava, vaig pensar en les adolescents que hem conegut al poble i que no varen poder continuar els estudis perquè s’havien de casar segons una boda pactada. Era triar entre el no-res o la família. La pregunta que pertoca és si ara elles deixaran estudiar a les seves filles quan arribi l’hora. També recordam aquelles al·lotes que desapareixien per 'art de màgia' després que la policia local exigís explicacions als progenitors de per què no estaven escolaritzades: les enviaven a viure amb els padrins a la terra mare de mar enllà. Són molts d’anys viscuts i moltes cares de joves que parlaven amb la mirada sense llàgrimes, sense esperança. No parlàrem dels nins, aquells que es converteixen en homes sense quasi tenir una adolescència suficient; avui jugaven al carrer i l’endemà duien una cigarreta als llavis i caminaven com els adults, sense deixar el seu cos infantil. Aprenien i aprenen a dissimular la por i a comportar-se tal i com s’espera d’ells, sovint empesos per les pròpies mares. 

La islamòloga Dolors Bramon també va venir convidada a parlar a sa Pobla, ja fa un temps. I ens va fer observar que és cert que la condició de la dona dins les societats islàmiques interessa a Occident alhora que l’escandalitza. Sovint ens fixam en temes polèmics i tenim tendència a simplificar i a adoptar una mirada esbiaixada. No veim el conjunt i ens manquen coneixements sobre l’Islam. Els tòpics i els prejudicis del nostre imaginari ens condicionen. Bramon està convençuda que aquestes discriminacions no provenen de la naturalesa intrínseca de l’Islam i que amb freqüència són vertaderes patologies que s’haurien de curar. Però, com fer-ho? Ella proposa una relectura dels textos sagrats, l’estudi de la història, el respecte als drets humans i l’emancipació de les dones. La importància de l’educació és clau, com veim. Tornam a la pregunta d’abans: Quan serà que les dones podran decidir entre estudiar o casar-se? Quan podran trencar aquesta roda mil·lenària que les ofega? I si elles deixaran o podran veure com les seves filles pugen els graons dels nivells educatius. Tindran por de la llibertat de pensar i d’actuar? Quan el pes de les supersticions, els costums i les tradicions deixaran d’oprimir-les?

En aquest punt és quan ens cal posar en valor l’exemple i el mestratge que donen les dones com Laila Karrouch, la seva veu i el seu exemple. Em deman què varen pensar i sentir les dones amazigues que anaren a Sa Congregació de sa Pobla aquell vespre d’octubre? Voldran ser com Laila? Les filles varen parlar més que les mares, que escoltaven atentes, a la fi pogueren parlar juntes, expressar-se. Quan arribarà el vol de l’ocell? 

Mohammad al-Fassi, un home de cultura, va recopilar als anys trenta del segle passat una cançó que solien cantar als harems de Fes:

Ocell, ai ocell!

Li vaig construir una gàbia de seda

i mai vaig pensar que sortiria volant

després que va deixar-se domesticar.

Les dones musulmanes, totes, tenen un deure i una responsabilitat que no poden deixar en mans de ningú més: obrir la gàbia i deixar volar l’ocell.

Pere Perelló és escriptor