Deixau-me amb la il·lusió de creure que els vots negatius a Rajoy, sorgits entre les files socialistes, són un tast d’un nou país encara per fer. Sé que és innocent voler veure en aquesta actitud –col·lectiva, en el cas dels diputats del PSC; individual, per a la resta– la solidesa moral d’aquells que s’allunyen de l’Espanya fosca, de la caspa de cacics que s’aferra sobre les espatlles d’una societat que deixà d’espolsar, convençuda que no hi ha res a fer. Una solidesa moral a la recerca d’un país digne, que s’estén més enllà dels grups minoritaris i que envaeix, com una taca d’oli, la indefinició convenient d’un PSOE aquós, insípid líquid. I, malgrat saber del cert que els moviments amaguen càlculs electorals, correlacions de forces internes i expectatives personals, vull voler creure que hi ha una part del país que lluita per desfer-se de la pàtina franquista que tot ho ha envaït, inclosa l’acomodada derrota contínua del partit que, una vegada mort el dictador, representà la transformació i el canvi. Una pàtina franquista, o més llunyana en el temps encara. Perquè la disciplina de vot, aquesta entrega canina de la voluntat pròpia, és hereva del feudalisme, esdevingut amb el temps condescendent paternalisme. Un paternalisme que s’ha manifestat aquests dies, amb tota la cruesa d’un absolutisme no gaire il·lustrat, quan barons socialistes han recordat que ells saben el que ens convé, que també una vegada foren joves i il·lusionats però la raó ara els ocupa: “Deixau fer qui sap”, en paraules de la padrina. Amb autoengany o sense, em queda clar que encara és ben viva l’Espanya del “no correu, que és pitjor”, com es pogué comprovar ahir al Congrés, per si n’hi havia dubtes.