El 28 d’abril ha consolidat un panorama polític complex, o com a mínim més complex que fins no fa gaire. Mai abans cinc forces polítiques s’havien repartit els escons balears al Congrés de Diputats. I tampoc mai abans la dreta s’havia presentat tan dividida, i no és poca cosa. És evident que el convuls cicle electoral 2015-16-19 ha esmicolat el bipartidisme de la Transició. Hem entrat en una era nova. PP i PSOE ja no són les úniques sigles. I això és quelcom a celebrar, per molt que tot l’espectre de la dreta hagi aconseguit la representació que les forces autocentrades no han assolit.
Esmicolar el bipartidisme PP-PSOE era la primera passa per fer possible l’anhelada veu pròpia al Congrés. Semblava impossible, però ha passat. I no s’ha d’agrair sinó a dos elements ben distints: per una banda, la inesperada però saludable capacitat de regeneració que ha mostrat l’esquerra espanyola, vehiculada a través de Podem. La seva aparició ha permès recuperar amplis sectors de votants desencisats per les múltiples renúncies de la socialdemocràcia. Per l’altra, la innovadora aposta per l’autodestrucció de la dreta que ha impulsat la FAES d’Aznar. El gir narratiu en què tot plegat ha desembocat ha estat sorprenent.
La segona passa, elemental però que convé recordant sovint, hauria de ser consolidar un sistema de partits propi, amb forces autocentrades a esquerra i a dreta que puguin situar les múltiples problemàtiques específiques de l’arxipèlag en el debat polític. D’entrada, ja serviria per fer quelcom que els partits estatals no han fet mai. Ni tan sols, o molt especialment, quan el color polític ha estat el mateix al Consolat i a la Moncloa.
Disposar de partits autòctons forts hauria de ser fonamental per a tothom que vulgui millorar els serveis de què disposam a les Illes Balears i la qualitat de vida de tothom que les habita. I no només un d’aquells sectors que consideren que aquest arxipèlag hauria de ser qualque cosa més que una comunitat autònoma.
I això passa, evidentment, perquè les formacions autocentrades aprofitin el daltabaix en què es troba immers el sistema de partits per consolidar-se i ampliar exponencialment els seus espais. Una tasca titànica, improbable i, tanmateix, necessària, que hauria de començar el 26 de maig.
MÉS les afronta “en el millor moment”, ens diuen. Aquesta afirmació és una crida a elevar la moral de la tropa, però denota certa autocomplaença cap als resultats assolits el 28-A. Ben pocs dels dirigents de MÉS confiaven que Guillem Balboa aconseguís l’escó a Madrid. Eren del tot conscients que per obrar el miracle haurien hagut de millorar de llarg els 67.000 vots històrics que aconseguiren MÉS per Mallorca i MÉS per Menorca a les autonòmiques de 2015. I això era especialment difícil en un context del tot hostil a la llista de Veus Progressistes.
Ho han atribuït tot al vot útil: el 28-A es va polaritzar clarament entre els blocs PSOE-Podem i PP-Cs-Vox. La campanya passada s’ha caracteritzat per l’absència total de propostes. Els programes dels partits no han comptat per a res, i tot plegat s’ha limitat a la disjuntiva entre un govern presidit per Pedro Sánchez o un d’integrat per Vox.
L’escassa projecció mediàtica de la coalició ha perjudicat Veus Progressistes. Balboa, però també Joan Miralles, d'El Pi, han estat bandejats de gairebé tot l’espai mediàtic. Fer-se un forat en els diaris o en els espais audiovisuals és més difícil que obtenir el diputat.
També és ben cert que els votants mai no són especialment generosos amb les formacions d’implantació exclusiva en l’àmbit illenc. Històricament, els resultats assolits a les generals han estat més minsos que no els que s’aconsegueixen a les autonòmiques. No és una llei immutable, però sí un fet estadístic remarcable.
Ara bé, les generals han estat també l’escenari on s’ha fet evident el càstig a MÉS. Balboa ha pagat la factura del suport a la construcció de la via entre Campos i Llucmajor, la de la tebior en la reivindicació davant la gestió vergonyant del REB i la dels xous tragicòmics que s’han donat al llarg de la legislatura.
Vaja, que MÉS no va fracassar a les generals, però tampoc no es troba en el millor moment per encarar unes autonòmiques i locals. Per això, alguns hauríem entès millor que l’anàlisi dels resultats de les generals hagués inclòs una certa dosi d’autocrítica. Diuen els teòrics de la gestió de crisis que la primera passa per resoldre-les és demanar disculpes pels errors comesos. El 28-A hauria d’haver servit per escenificar-ho i així hauria estat útil per encarar el 26-M.
Ben segur que som molts els que ara creuam els dits perquè tothom doni per cobrades les factures de la legislatura passada, i així es pugui encarar la que ve amb alguna possibilitat d’èxit. A les seus del PSIB, de Podem i d'El Pi, ben segur que també.