La darrera pandèmia patida a Occident en termes clàssics ha estat el grip de 1918, del qual enguany fa cent anys. Pel que fa a la resta del món, l’última ha estat la d’ebola declarada a l’Àfrica occidental el 2014. Iniciada a Guinea-conakry, es va estendre ràpidament a Libèria, Sierra Leone, Nigèria i Senegal, i va arribar a afectar alguns ciutadans del Regne Unit, els Estats Units i Espanya. El brot actual d’aquesta malaltia a la República Democràtica del Congo es considera “només” una epidèmia, atès que afecta un sol país.
El grip i l’ebola són malalties incurables per bé que la mortalitat que presenten cada una d’elles és molt diferent. La primera és molt baixa, fins i tot si ens referim al tipus H1N1, i la segona, molt alta. Però la capacitat de propagació del grip és elevadíssima, ja que es transmet per l’aire, mentre que l’ebola necessita el contacte directe amb la sang o els fluids corporals d’una persona que ha desenvolupat els símptomes, tant viva com morta, al marge d’altres reservoris animals. Això vol dir que les mesures d’aïllament poden tenir cert sentit si es fan de forma racional, mentre que en el cas del grip poc hi poden fer.
La combinació d’aquests factors ha donat resultats sorprenents. Així, mentre la pandèmia de grip de 1918 va causar entre 25 i 40 milions de morts a tot el món, l’ebola tot just va arribar a 6.809 defuncions en total. Entre d’altres raons, perquè la infecció en un cas es va poder contenir a una regió d’Àfrica i a l’altre, no. Ja hem dit que la forma en què es propaga el virus és un factor clau, però l’home mai està absent en l’epidemiologia. El 1918 s’havien romput quasi cent anys de pràctica sanitària per culpa d’una decisió que prengueren les principals potències del món: anar a la guerra. La coincidència en el temps i l’espai dels genets de l’apocalipsi mai és fruit de la casualitat. On hi ha guerra devastadora solen aparèixer epidèmies. La desestructuració de les mesures de resguard sanitari durant aquells quatre anys, provocades per l’ingent moviment de tropes a escala planetària, va permetre la ràpida propagació de l’epidèmia i la impossibilitat d’alçar mesures efectives de preservació.
A l’Àfrica occidental la guerra no és un fet puntual en ple segle XXI, sinó una lacra gairebé permanent, igual que al Congo o antic Zaire. Així, a l’alta letalitat del virus s’hi afegeix la manca d’un Estat amb potencial i legitimat per fer front a una crisi de salut com la de l’ebola, la qual cosa no vol dir que la resta del món, a diferència del 1918, no posàs en pràctica els seus plans de contenció, els quals inclouen la resposta de les institucions sanitàries i polítiques mundials, a més del nivell social i el mode de vida de la població, molt diferent de la de les zones afectades. Una altra diferència essencial entre els dos episodis és que el 1918 encara no es podia curar cap malaltia infecciosa, la qual cosa feia que molts d’individus afectats pel grip realment morissin per infeccions bacterianes que avui es curen amb un tractament adequat. No sé si en el cas de l’ebola es podria dir el mateix, però la teràpia rebuda pels europeus i americans afectats em fa pensar que sí. Tot plegat és el que va permetre confinar la crisi sanitària en un espai concret de l’Àfrica.
És més, els europeus fins i tot pogueren treure profit de la guerra i els africans no. Per exemple, l’extensió de la vacuna contra el tètanus, implantada per l’exèrcit alemany entre 1914 i 1918, va acabar per salvar més vides que les segades pels canons i les metralladores. És clar que per això va fer falta una població altament receptiva a la inoculació, cosa que implica un grau de medicalització de la societat desconegut a fora d’Occident, fins i tot en l’actualitat. No debades, els rituals funeraris han estat claus per entendre la facilitat amb què s’ha propagat l’ebola en determinats espais i no en altres. I ara em ve al cap que a Mallorca, per exemple, fa més de dos-cents que els metges i no els capellans o la tradició, regeixen la forma com tractam la mort.
Al final, cent anys després del grip del 1918, constatam que encara ningú està fora de perill de la letalitat de virus i bacteris, però uns hi estan més que no els altres.