El delicat límit entre el ridícul i l'alegria de viure
Els fills adolescents són un mirall implacable, fins i tot cruel, sobre la pròpia conducta. Com a projectes d’adults, es mouen pel món amb una inseguretat que els fa prendre moltes precaucions, fins i tot massa. La importància de la imatge personal assoleix un dels seus cims durant l’adolescència i, de fet, conec gent adulta que ha quedat ancorada en aquesta fase. Sí, les aparences són importants. Però és necessari que ho siguin tant? I, més que de roba, es tracta de comportaments.
Tenc una llista ben llarga de coses meves que fan avergonyir els meus descendents, de 13 i 14 anys: cantar fort; ballar amb ganes; riure de manera escandalosa; baixar en pijama al súper o per treure els cans; contar beneitures als convidats; cridar gol i animar el nostre equip en els partits de futbol; xerrar de l’etimologia dels mots; repassar la meva lliçó de violoncel quan hi ha algun amic seu a casa; corregir les faltes d’ortografia per whatsapp; xerrar als cans i als moixos com si m’entenguessin; que els faci petons amb una explosió d’amor; que els abraci fort; que els acompanyi fins a la porta d’on sigui; que els recordi que s’han de dutxar i que s’han de fer netes les dents; sortir en pèl al passadís, perquè ets a ca teva i no veus el motiu per no fer-ho; plorar de valent, si la pel·lícula val la pena... i podria continuar fins a omplir mig setmanari.
No és que els meus siguin adolescents més delicats que els altres. Són ben normals, de la mitjana. Nosaltres, els ‘adults’, no ho recordam, però també hem passat per aquest mal tràngol de la por del ridícul, propi o aliè. Encara que sempre hi ha hagut subjectes que estan una mica més alliberats.
Ara bé, que dues criatures se sentin ridícules pel que puguis fer és una malaltia contagiosa. Perquè he començat a cantar fluixet amb la porta tancada i, a part d’emprenyar-me, fa que em costi una barbaritat arribar a segons quins aguts i em sent encara més ridícula. També esper que marxin per la porta cap a l’institut per posar la música ben forta i preparar les coses del dia pegant bots i fent voltes. I he substituït el pijama de floretes de passejar els cans per un xandall negre, trist i patètic. En el futbol, he deixat de cridar i em dedic a la lectura en algun racó discret (abans també llegia, però ho interrompia per gaudir de la catarsi que suposa aixecar-te del seient i celebrar els gols). I el violoncel el toc els dissabtes al matí, perquè solc quedar sola a casa, amb dos cans i dos moixos com a públic –bastant desagraït, per cert. M’he avesat a demanar permís per abraçar i fer petons i a sortir de la dutxa embolicada en una tovallola, que és una incomoditat.
Ara bé, hi ha renúncies que no estic disposada a fer, i perdre’m en l’etimologia d’alguns mots cridaners n’és una. Plorar amb les pel·lícules no és una lliure elecció meva, així que és una altra cosa que no he pogut canviar. I ben equivocats que estarien els meus cadells si pensassin que deixaré de corregir les faltes d’ortografia. En aquest cas, el ridícul el farien ells.
